L’avorriment de les receptes de cuina
Sigui quina sigui la cadena que triï l’espectador és gairebé impossible no trobar-se a la pantalla algú fent anar el ganivet tallant verdura. A TV3 amb més probabilitats que a qualsevol altre canal. La 2 Cat, en els seus esforços per semblar un canal de televisió més o menys tradicional, ha incorporat a la graella un espai de cuina benintencionat d’una precarietat que fa patir. El programa es titula Cuina brutal, que ja demostra poca imaginació per part de la cadena, apropiant-se de l’adjectiu per excel·lència de Marc Ribas a TV3. Un símptoma de manca de personalitat pròpia que no afavoreix les ínfules de la cadena. “Brutal” forma part d’aquesta tendència a la pobresa de llenguatge, a l’impacte buit de contingut. “Brutal” és ja el tòpic de les falses expectatives.
El protagonista és Robert Bosquet, conegut popularment a les xarxes socials com a Chef Bosquet. Han triat també un cuiner tatuat, amb tupè i arracada que, de tant en tant, fa referència a l’afició pels triatlons. L’evolució dels xefs mediàtics és curiosa. Si dècades enrere els cuiners panxuts eren senyal de credibilitat i expertesa en l’alta cuina, ara l’autoritat sembla provenir d’una corporalitat més propera a l’espectacle. Musculació extrema, imatge atlètica, pentinats elaborats des de l’estil més hipster fins al més punk, braços plens de tatuatges i accessoris de bijuteria i joieria són els recursos per trencar estereotips buscant un perfil més rebel i de culte al cos. Els cuiners s’estetitzen i la televisió ho integra com a part de l’espectacle. Un peix que es mossega la cua. És un pas més en l’evolució de xefs com Jamie Oliver, Anthony Bourdain o Gordon Ramsay, que han representat la incorporació de la virilitat a la cuina per trencar tots els tòpics.
El que singularitza el xef Bosquet de La 2 Cat és la seva aposta per la cuina saludable i les receptes senzilles. Un factor important en una televisió pública. El problema és que les receptes del Bosquet són més vistoses a YouTube que a La 2 Cat. I, el més essencial: van més per feina. Ensenyar menjar a la televisió i fer-lo suculent no és fàcil, i convertir el procés en apetitós encara menys. Cuina brutal és de tot menys brutal.
Instagram ha creat la falsa idea d’un gran interès de l’audiència per les receptes de cuina, i la televisió, acomplexada en plena crisi d’idees, hi ha anat a remolc dilatant el procés. Però el més llaminer d’Instagram i YouTube no està vinculat al com sinó al temps. En una època en què aprenem a cuinar amb vídeos que duren un minut i mig és inconcebible que la televisió ens torturi amb programes de mitja hora i receptes en les quals hem de veure com tallen la ceba, fan dauets de tomàquet i treuen la clofolla als festucs un a un. De la mateixa manera que ha canviat el perfil dels cuiners, han de fer evolucionar el format televisiu, perquè les receptes eternes són insuportables i avorridíssimes.