L’entrevista al rei emèrit és un frau

Aquest dimecres Joan Carles I ha trencat el seu silenci en una entrevista al programa Secrets d’histoire de France 3. Vint-i-cinc minuts que fingien ser una ocasió única però que, a l’hora de la veritat, no han servit ni per acostar-se remotament als temes importants dels quals hauria de parlar el personatge. Un frau de conversa. La titulen Les confidències d’un rei caigut en desgràcia, però de confidències cap. I de desgràcies, menys. Tot molt tocat i posat però, per seguir la tradició, és una farsa feta a mida del monarca.

El periodista francès Stéphane Bern, divulgador especialitzat en història i genealogies reials, es desplaça fins a la residència de Joan Carles a Abu Dhabi per conversar amb ell. L’entorn és un saló elegant, amb la fredor pròpia del marbre polit, que transmet un clima asèptic i distant. S’asseuen l’un davant de l’altre. Bern amb corbata i l’emèrit sense. Una decisió calculada per rebaixar qualsevol pretensió de formalitat en la conversa. La rigidesa de l’expressió facial de Joan Carles sembla fruit d’algun tractament estètic.

L’entrevista es desenvolupa íntegrament en francès. La primera meitat és per parlar de la seva infantesa, la relació amb Franco, la seva coronació, el procés de transició i el cop d’estat. A partir del minut 13 es produeix un salt temporal sospitós. Passem del 1981 al 2008 d’una manera sobtada: “Va restaurar la democràcia però, en canvi, quan parlen de vostè parlen d’afers financers, fiscals i sentimentals...” Aquest comentari poruc i genèric, que sembla carregar en els altres la responsabilitat de les acusacions, és el més a prop que estarà Stéphane Bern de preguntar-li per la corrupció de la institució i els embolics de faldilles que han esquitxat la gestió de la Corona. Joan Carles respon amb victimisme: “Ja hi estic acostumat. Tothom pot pensar el que vulgui, però està tot arreglat, s’ha acabat tot i jo estic tranquil”. Una resposta que liquida, amb una sola frase, dècades d’opacitat i abusos de poder. El vassallatge de Bern és esperpèntic quan li comenta que a les memòries se l’acusa de tenir “un cor massa sensible”. L’emèrit respon un “Oui” tan discret com ridícul.

L’ús de la tisora en l’edició de l’entrevista sembla obvi quan Bern li insinua la possibilitat de fer autocrítica. Joan Carles respon lacònicament.

–Es retreu alguna cosa?

–No.

–Té remordiments?

–No.

–Però si ho hagués de tornar a fer tot hi posaria més atenció?

–Naturalment que sí.

Els darrers minuts són per parlar de l’abdicació i la seva relació amb Felip VI d’una manera superficial i poc compromesa. També d’Espanya, des d’una perspectiva folklòrica i caduca, amb una insòlita menció als Jocs Olímpics de Barcelona com si fos un disc sol·licitat per penjar-se una medalla. L’entrevista a l’emèrit més que una neteja d’imatge sembla fins i tot una estratègia per temptejar un retorn a Espanya. Si fa segles els francesos es van fer famosos per tallar el cap dels reis, Stéphane Bern indulta l’emèrit amb una compassió inaudita. Hem passat de la guillotina al massatge facial.