L'obligació (vana) de defensar la democràcia

Al professor Jay Rosen, de la Universitat de Nova York, li van demanar ara fa quatre anys que consignés quatre idees per començar a redreçar un periodisme polític que es jutjava a la deriva. La primera que va escriure va ser: “La defensa de la democràcia s’ha de considerar un bàsic d’aquesta feina”. Això trenca la visió més clàssica i ortodoxa que parla d’un periodisme asèptic, distanciat de la realitat que pretén narrar i, essencialment, neutre. Certament, els moviments neoautoritaris i postfeixistes s’han aprofitat d’això i han estat tractats massa sovint com uns agents legítims més, fins i tot quan han intentat destruir el teixit social basant-se en els discursos de l’odi. Esclar que alguns els han blanquejat amb entusiasme gens dissimulat. Però també n’hi ha que, per aquesta pruïja de mostrar neutralitat, han acabat facilitant la seva entrada en un sistema que pretenen destruir.

Molt d'acord, doncs, però precisament perquè són experts instrumentalitzadors, fem ja massa tard. Perquè s’han avançat. Només cal veure com, als Estats Units del professor Rosen, una de les principals narratives és que les eleccions van ser robades, que la premsa és l’enemiga del poble i que el govern és il·legítim. I aquí mateix estem immersos amb la idea també de la il·legitimitat: que si Sánchez pacta amb els terroristes bascos (i ara catalans), que si l’amnistia rebenta la democràcia... L'altre dia, algú que deshonra la professió com Javier Negre feia el numeret d'erigir-se en paladí de la premsa lliure i no sé quines falòrnies més. Tenint en compte com perverteixen les regles del joc, em sembla més pragmàtica la segona de les idees de Rosen: "Relats simètrics de realitats asimètriques seran vistos com a males pràctiques". És a dir, no es pot tractar la ultradreta com qualsevol altra opció, perquè quan arriben al poder el primer que fan és impedir tant com poden la premsa lliure.