Les lliçons de Jean Paul Gaultier i Mango a la premsa

La mort del paper genera una curiositat morbosa. Recordo que fa quinze anys, quan vam decidir que posàvem un diari en marxa en plena crisi econòmica, la segona pregunta que ens queia a sobre, de manera inevitable, era “Per què en paper?” (la primera era, ho juro, “Esteu bojos?”). Ara que el The New Yorker ha fet 100 anys, és inevitable preguntar-se si una publicació tan lligada al format físic està preparat per resistir 100 anys més. I el mateix interrogant es pot abatre sobre The Economist (fundat el 1843). Les dues publicacions centenàries han orientat en els darrers temps el seu negoci a la captació de subscripcions digitals, però mantenen l’edició impresa com a mascaró de proa i, probablement, signe d’estatus. En realitat, altres negocis ja han inventat la solució. Una marca com Jean Paul Gaultier fa el 95% dels seus diners venent fragàncies i cosmètica al gran públic. Però ho pot fer perquè manté un nom en el món de l’alta costura, encara que només representi el 5% dels seus ingressos. El mateix passa amb tantes botigues en carrers de luxe de les grans marques: no són necessàriament profitoses, però resulten imprescindibles per mantenir la presència i el valor de marca. Mango ja ven el 31% online, però ha crescut en botigues físiques, l’última dècada.

Amb el paper passarà el mateix, crec. Potser només abellirà a una minoria, però aquest grup serà conscient que es tracta d’un producte delicatessen i, per tant, assumirà un cost superior a l’actual. Però fins i tot encara que només sigui testimonial (i m’atreveixo a dir deficitari), difícilment The New Yorker o The Economist renunciaran al seu segle o quasi dos segles d’història. Perquè mantenir una façana bonica, al final, és una despesa relativament petita al costat de la gran inversió que comporta, en aquests temps, mantenir uns continguts potents, rigorosos i rellevants.