L’actor i exdiputat de Ciutadans Toni Cantó ha conduït ara la seva erràtica trajectòria professional cap a la televisió fent de presentador d’un debat al canal À Punt. És l’enèsim cop d’efecte de la televisió pública valenciana per desacreditar-se. Divendres a la nit va estrenar El debat preguntant-se “El feminisme està en crisi?” Òbviament, a Cantó el feminisme li importa un rave. Més aviat li fa rabieta, que és el que es va notar en la pantomima que va muntar. Amb l’ego inflat davant les càmeres, va orquestrar una fal·làcia que només buscava desacreditar el feminisme i ridiculitzar-lo. Les quatre tertulianes de la taula van participar d’una farsa, perquè és el típic programa al qual et conviden per utilitzar-te i no per escoltar-te. El cinisme de Cantó es va fer evident de seguida quan, després de presentar-les, va voler deixar clar que “en aquest programa no es negarà la violència contra les dones”. Una estratègia preventiva molt estranya i tendenciosa, que delatava que el plantejament del debat era enganyós. Advertien que no es negarien les xifres de dones assassinades (que només faltaria) per, tot seguit, carregar-se el feminisme. Enmig del xou tronat, amb un públic igualment manipulat, van fer un cara a cara en el qual participava un comunicador amb unes teories masclistes, ultraconservadores i xenòfobes. Van incorporar, via telemàtica, la intervenció de Juan Soto Ivars, que va presentar un llibre en el qual assegura que el baix índex oficial de denúncies falses per violència masclista és mentida i que les estadístiques reals són més elevades, amb molts homes víctimes de l’abús d’un sistema feminista esbiaixat.
El que va fer Toni Cantó a la televisió pública va ser un acte de legitimació del masclisme emmascarat sota una forma sibil·lina de discussió plural sobre el feminisme. Primer, considerant-lo un problema i no un marc d’anàlisi de la desigualtat social. La mera presència de quatre dones debatent creava la imatge d’un espai fracturat. La simple posada en escena confirmava la tesi del programa: que el feminisme està en crisi. Van fer de la discrepància un espectacle, exhibint unes suposades baralles internes quan el feminisme no ha estat mai monolític i les seves tensions internes han format part del seu motor polític. Tenir dones a la taula discrepant del feminisme era una manera de validar la postura clarament antifeminista del seu presentador i normalitzar tesis masclistes. És un plantejament manipulador. El programa es presentava com un espai de curiositat, preocupació o interès pel feminisme quan, en realitat, el que es pretenia era dur a terme una simple operació mediàtica per menysprear-lo i mostrar-lo com un inductor de la fractura social i una radicalitat que aboca al retrocés, la desigualtat, la crispació i el caos. Un clàssic televisiu: presentar determinats programes de debat com suposats espais de discussió neutral i absoluta llibertat quan en realitat són plataformes ideològiques al servei d’una idea preconcebuda i de legitimació de discursos reaccionaris.
