Lola, el seu restaurant i els pescafúries

El pas de l’anècdota a la categoria és massa sovint un exercici de funambulisme periodístic, en el qual el mitjà s’estimba en l’abisme dels prejudicis. El Español publicava la següent peça: “Lola va haver de tancar el seu restaurant per la baixa d’un treballador: «Em va costar la salut, 25.000 euros i vendre'm la casa»”. La intenció editorial que s’endevina darrere aquest titular es podria formular com: “Mira tu, pobres petits empresaris del país, arruïnats pels desaprensius que, aprofitant el règim socialcomunista sanchista, s’agafen baixes que els acaben deixant sense sostre”. Però alguna cosa no quadra, en tota aquesta història, perquè en una baixa llarga els tres primers dies no els cobra el treballador, del quart al quinzè sí que els paga l’empresa i a partir de llavors ho assumeix l’estat o la mútua (i el contractador només satisfà les quotes de seguretat social, cal suposar que d’uns pocs centenars d’euros). Llegint la peça un intueix que no haver pogut assumir un substitut és el que va fer petar la responsable de l’establiment, amb els problemes de salut posteriors, que devien agreujar la situació econòmica. Per molta empatia que puguem manifestar envers la Lola d’aquesta història, haurem de convenir que el seu era un negoci extremadament precari, gens preparat per superar la petita maregassa que suposa una baixa laboral: una eventualitat que respon a un dret social bàsic com és no haver de treballar si un no està en les condicions de fer-ho.

Hi ha abusos en les baixes? Segur. Però la manera de lluitar-hi des del periodisme no és amb històries particulars que es presenten de manera poc transparent i amb un component emocional. Titulars com el d’El Español estan pensats per moure’s bé per les xarxes gràcies al rage baiting (que en català en podríem dir pescafúries). No deixa de ser una forma més de sensacionalisme, més pròpia dels tabloides que de mitjans amb pretensió de rigor.