En marxa la lluita contra els anuncis atronadors

BarcelonaÉs una experiència massa familiar: estem absorts mirant una pel·lícula o un programa de televisió quan, de sobte, comença un tall publicitari amb un volum tan alt que ens veiem obligats a agafar ràpidament el comandament a distància per abaixar-lo. És l’anomenat contrast de sonoritat. La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha obert una consulta pública per determinar com s'ha de mesurar el nivell de sonoritat (loudness, en anglès) de la programació i els anuncis de TV, davant les queixes recurrents rebudes sobre aquest tema, per determinar aleshores si les cadenes incorren en aquesta mala pràctica.

"Estava mirant una sèrie a un volum normal i, de cop, va començar la publicitat amb un volum tan alt que va despertar el meu fill petit", diu una mare. En algunes enquestes, tres de cada quatre espectadors consideren que la diferència de volum entre continguts i publicitat és "molesta" o "molt molesta", i més de la meitat asseguren haver canviat de canal precisament per aquest motiu. Aquesta disparitat sonora resulta especialment problemàtica durant les hores nocturnes o en llars amb infants o persones grans. A més, per a individus amb problemes auditius o hipersensibilitat al so, les variacions sobtades poden ser especialment pertorbadores i fins i tot perjudicials per a la salut.

Per què sona més fort la publicitat?

El fenomen té explicacions tècniques i estratègiques. El que percebem com a volum més alt no sempre és una qüestió de decibels absoluts, sinó de percepció auditiva i compressió del so. La publicitat fa servir una compressió de la dinàmica més agressiva, que fa que tots els sons, des dels més suaus fins als més intensos, sonin a un nivell similar, cosa que crea la sensació de més volum.

Aquesta compressió de dinàmica sonora (que no té res a veure amb l’altre procés de compressió, el de les imatges, que s’aplica perquè càpiguen amb tota la seva resolució dins de la banda de freqüències d’emissió disponible), redueix la diferència entre els sons més febles i els més forts i fa que tot l'àudio –veus, música, efectes– soni amb més intensitat constant. Mentre els programes de televisió solen presentar més varietat dinàmica, alternant moments tranquils i silencis amb altres de més intensos, els anuncis tendeixen a mantenir una presència sonora constant i intensa. Per a aquest article he mesurat amb un sonòmetre digital (per als més tècnics: amb ponderació A, la més aproximada a la corba auditiva humana; i amb valor Leq, una mena de mitjana) els nivells de diversos tipus de programes i emissores. El resultat és clar: la diferència entre els nivells més febles i els més alts dels programes és molt més acusada que la dels anuncis.

Com a mostra d’aquesta diferència, durant un segment del programa Espejo público d’Antena 3, amb un nivell sonor mitjà de 59,5 decibels (dB), el mínim baixa als 33,5 dB i el màxim s’enfila als 72,5 dB; en canvi, el nivell sonor mínim dels anuncis no baixa dels 53 dB. En el cas de Vamos a ver de Telecinco, amb una mitjana de 60,2 dB, un mínim de 36,8 dB i un màxim de 73,8 dB, el nivell mínim dels anuncis és de 52,2 dB. Durant el Tot es mou de TV3, amb una sonoritat mitjana de 58,1 dB, un mínim de 36,5 dB i un màxim de 72,2 dB, els talls publicitaris baixen fins al voltant dels 45 dB. Les diferències poden semblar minses, però convé recordar que n'hi ha prou amb 3 dB per duplicar la percepció de nivell sonor.

Val a dir que aquestes mesures no són representatives en termes absoluts, perquè depenen del volum a què tinguem posat el televisor. En un estudi exhaustiu caldria veure com varien els resultats segons la franja horària, el tipus de programa i entre els anuncis comercials (que venen dels anunciants i les seves agències) i les autopromocions (que depenen de les mateixes emissores). Però queda clar que amb uns nivells mitjans, màxims i mínims relativament semblants en els programes respectius, A3 apuja 19,5 dB el mínim dels anuncis, T5 15,4 dB i TV3 només 8,5 dB.

Sigui com sigui, es tracta d’una estratègia per captar l'atenció. Quan augmenta el volum, augmenta també la probabilitat que el missatge arribi a l'espectador, fins i tot si ha sortit de l'habitació durant la pausa.

Programes en directe i enregistrats

Cal destacar que, dins de la programació de TV, la dinàmica sonora també pot ser diferent entre els programes que s'emeten en directe (com un Telenotícies) i els enregistrats (com un episodi de Com si fos ahir). En el primer cas, el processament gairebé es redueix a un limitador per escapçar els possibles pics sonors, mentre en el segon es pot aplicar un processament homogeni al conjunt del programa.

En qualsevol cas, l'esmentat procés de limitació s'aplica en diversos punts de la cadena de difusió, sobretot per evitar saturar els equipaments d'enllaç i emissió. En aquest aspecte, el fenomen del contrast de sonoritat pot ser més acusat en la recepció per TDT que en el visionat del mateix programa en directe per internet, perquè el senyal es tracta de manera diferent en cada cas.

Una curiosa paradoxa és que el molest contrast de sonoritat havia arribat a ser més evident en la programació de les televisions públiques, perquè aquestes solien ser més conservadores amb els nivells sonors de la seva programació, mentre que les televisions privades ja practicaven activament l'estridència auditiva en els seus programes. Tot i això, a mesura que les emissores públiques han anat adoptant pràctiques i continguts de les privades, aquesta diferència ja no és tan acusada.

Marc regulador i normativa

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) va impulsar l’any 2012 un codi d'autoregulació per evitar les variacions sobtades de so a la televisió durant les interrupcions publicitàries i els canvis de programa, que va ser subscrit per diverses entitats i empreses del sector audiovisual català, incloent-hi la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i altres televisions privades i locals.

A escala europea, la Directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual estableix que "la publicitat televisiva i la televenda no han de destacar indegudament per la seva potència acústica". La Unió Europea de Radiodifusió (EBU, el mateix organisme que gestiona el Festival d’Eurovisió) va publicar l'agost de 2010 la recomanació EBU R128, amb l'objectiu de normalitzar els nivells d'àudio en la radiodifusió utilitzant mesuradors de sonoritat en lloc de només mesuradors de pic (nivell sonor màxim). L'especificació principal de l’EBU R128 és normalitzar l'àudio a un nivell de sonoritat objectiu de -23 LUFS (Unitats de Sonoritat respecte a l'Escala Completa) amb una tolerància de ±0.5 LU. La recomanació conté directrius per a la producció, la distribució i la reproducció d'àudio en televisió, ràdio i plataformes de estríming.

Per la seva banda, la CNMC té oberta fins a final d’aquest mes una consulta pública per abordar el problema del contrast de sonoritat, per tal de concretar l'article 121.4 de la llei general de comunicació audiovisual, que estableix que "el nivell sonor de les comunicacions comercials audiovisuals no pot ser superior al nivell mitjà del programa que el precedeix", però no especifica com mesurar-ho. Aquesta consulta de la CNMC aspira a establir criteris objectius per mesurar i avaluar aquesta obligació, i determinar quins llindars de sonoritat s'han de considerar com a infracció.

En altres països, la recomanació R128 de l’EBU ja s’aplica de manera obligatòria, sigui directament o bé adaptada. Així es fa a Itàlia, a França i al Regne Unit. Als EUA, el Congrés va aprovar el 2010 la llei de mitigació de la sonoritat de la publicitat comercial (CALM Act), però la Comissió Federal de Comunicacions (FCC) continua rebent queixes sobre anuncis que sonen massa fort i està reconsiderant els seus criteris.

Solucions a l'abast

Hi ha solucions tècniques per mitigar la diferència de volum entre programes i publicitat. En la banda de les emissores, l'aplicació de la recomanació EBU R128 és fonamental. Això implica utilitzar mesuradors de sonoritat adequats durant la producció i la transmissió per assegurar que tant els programes com els anuncis compleixin amb el nivell de sonoritat objectiu. Els tècnics de so ben formats ja saben com evitar l'ús excessiu de compressors o maximitzadors de dinàmica.

En la banda dels espectadors, molts televisors i sistemes de cinema a casa moderns incorporen funcions d'anivellament automàtic de volum que poden ajudar a reduir les fluctuacions sobtades de so entre diferents continguts. Aquestes funcions, que es poden activar a través del menú de configuració d'àudio del televisor –sovint identificades com a ‘mode nocturn’–, ajusten dinàmicament el volum per proporcionar una experiència auditiva més consistent.

Les plataformes de TV a la carta probablement són les primeres que han abordat de manera coherent el procediment de compressió de la dinàmica sonora, i han aplicat, de fet, la mateixa tècnica que els estudis de producció d'anuncis. Això, per cert, explica també que els diàlegs de moltes sèries de TV siguin més intel·ligibles en la versió original que en la doblada. No és que els nostres excel·lents actors de doblatge no modulin prou bé, sinó que l'estudi local de doblatge comprimeix menys (o gens) la dinàmica del so, de manera que cal apujar el volum per apreciar els matisos més febles.

En qualsevol cas, un truc per combatre el contrast de sonoritat és mirar la tele en directe per internet i no per la TDT; naturalment, això és inviable per als programes on els segons de retard importen, com les retransmissions esportives.

Paradoxes del so televisiu

La diferència de nivell sonor entre els programes de televisió i la publicitat continua sent un problema que molesta els espectadors, malgrat l'existència de codis d'autoregulació i l'aplicació de la recomanació europea EBU R 128. Les raons tècniques, principalment l'ús de la compressió d'àudio en la publicitat, juntament amb objectius comercials de captar l'atenció, contribueixen a aquesta disparitat.

Una possible solució per evitar el contrast de sonoritat en les emissions de TV, sobretot via TDT, seria que les emissores es rendeixin i segueixin l'exemple dels anuncis i comprimeixin també la dinàmica sonora dels seus programes. D'aquesta manera, tot el contingut tindria una sonoritat similar, cosa que evitaria els canvis bruscos que tant molesten els espectadors. Encara que això podria comportar una certa pèrdua de la riquesa sonora dels programes, seria un preu a pagar acceptable per a una experiència auditiva més consistent i confortable, especialment quan s’escolten els programes –i els anuncis– amb els altaveus del televisor, que tenen una capacitat molt limitada per reproduir els matisos sonors.

Mentrestant, molts teleespectadors seguiran amb el comandament a l’abast de la mà per abaixar el volum quan comenci la publicitat, en una batalla quotidiana pel control sonor de la seva llar.