El menyspreu als fotògrafs s'institucionalitza a la música

Oasis exigeix als fotògrafs que renunciïn als drets de les seves fotos al cap d’un any. Gracie Abrams al Cruïlla no deixa que els professionals li facin fotos. Al Primavera, Charlie XCX i Sabrina Carpenter també els tenien vetats: si volies una foto, havia de ser subministrada pel seu equip. Guns N' Roses? El mateix. The Offspring, tot i venir del punk, exigien per contracte que només se’ls fotografiés en pla general, no fos cas que se’ls veiés alguna arruga. Com si Iggy Pop no seguís fent la iguana magnífica sobre l’escenari amb gairebé vuitanta anys i més plecs a la pell que una pansa. Robbie Williams els fa signar un contracte segons el qual automàticament cedeixen les fotografies que facin dels seus concerts per una lliura: si li agrada una imatge per fer-ne marxandatge, és seva per aquesta compensació que és un insult. Ben Harper va més enllà i també per contracte obliga a cedir-les de franc. A més, abans de publicar les ha d’aprovar el mànager.

Tot aquest menyspreu professional fa uns cinc anys que s’ha instaurat amb força. Hi ha hagut protestes i plantades però el negoci dels concerts s’ha convertit en una maquinària perversa, amb les seves entrades subhastades a preu d’escàndol i un control sobre la imatge dels artistes que és una forma de censura filla directa d’una manera d’entendre la música segons la lògica turbocapitalista. Com que els mitjans, malgrat tot, volem servir els lectors, en la majoria de casos es passa per l’adreçador. Però potser caldria plantejar un diàleg amb la indústria des d’un respecte que ja no s’observa. Els fotògrafs han creat la iconografia del rock durant dècades, una part essencial de tot plegat, i ara se’ls menysprea i censura així. Potser it’s only rock and roll, que cantaven els Stones. Però definitivament I don’t like it.