Roger Coma: “Tinc moltes esquerdes, molt d’ego i busco el reconeixement”

BarcelonaSet anys de bloqueig professional de Roger Coma han arribat a la seva fi amb el monòleg Això no ho hauria de fer, que representa fins al 15 d'abril a l'Espai Texas de Barcelona. A mig camí entre l'stand up i l'autoficció, l'actor explica l'anècdota de rebre l'encàrrec de pronunciar l'elegia per a una tieta que en el fons no coneixia i trufa aquella hora de reflexions hilarants sobre la diferència entre el que fem i el que sentim, a partir del mecanisme de fixar-se molt en un detall fins que s'esdevé un petit abisme existencial. Aprofitem el nou espectacle per repassar la trajectòria d'un dels personatges més inquiets de la seva generació.

El monòleg es diu Això no ho hauria de fer. El què, exactament?

— Ostres... Té a veure amb el fet que a la vida sempre em trobo fent coses a contrapèl. Faig moltes coses que no hauria de fer, com tanta gent, d’altra banda. I aquestes coses sempre tenen una pulsió molt irònica, risible. Són ridícules i tenen a veure amb protocols que has de fer a la vida, des de presentar uns premis a fer un pregó a no sé on... No pots dir que no, ho fas amb una convicció inventada i, esclar, és un terreny fèrtil per a la comèdia. Però aquest artifici m'agrada molt, perquè el teatre precisament és artifici.

Quin és l'últim cop que t'has sentit ridícul?

— Em sento bastant ridícul sempre que he de parlar molt bé de l'obra. I ara que estic fent molta promo, em sento molt ridícul moltes vegades. Perquè una cosa és escriure el text en la intimitat i l'altra és parlar-ne. Donar-li bombo, aquesta cosa tan antinatural, és com anar contra la Mare Terra.

Amb totes les penalitats que expliques, ¿alguna vegada has maleït el dia que vas decidir-te a ser actor?

— No, gens ni mica. Cada dia que em llevo penso que he triat bé la meva feina. Si en algun moment he pensat que la medicina té uns efectes més immediats sobre la salut de la gent, de seguida recordo que la felicitat o la narrativa també, perquè és una cosa atàvica. Ens hem explicat històries des de sempre i tot el dia el que fem, en realitat, és explicar-nos un relat sobre el que ens va passant. Un relat que pot ser depressiu, o hilarant. Professionalitzar això i tenir eines per controlar el teu propi relat és bastant sanador per a la gent, no?

Quan vas tenir la primera vocació no ho devies tenir tan elaborat. Recordes quin va ser el primer impuls que et va portar a la interpretació?

— Va ser en Joan Solana, el meu professor de castellà, que em va obligar a anar a fer Els Pastorets perquè deia que llegia molt bé a classe. Jo no volia anar-hi de cap manera, perquè el teatre em semblava una horterada colossal. Però ho vaig provar... i m'hi vaig sentir molt bé i això que no hi havia cap dels meus amics i, com a adolescent que era, l'única cosa que buscava era estar amb ells tota l'estona. Això demostra que la naturalesa d'allò ja era una cosa que em ressonava molt. I m'hi vaig anar quedant. Vaig anar estudiant, química i coses relacionades amb la ciència, fins que va arribar un moment que em vaig adonar que ja m’estava dedicant a això. Vaig fer les proves de l'Institut i tot va venir una miqueta sol.

A l’espectacle te’n rius del Com si fos ahir i de les seves trames mínimes. Però també defenses les feines alimentàries que sovint assumeixen els actors: no tot ha de ser transcendent, dius, i una feina a vegades només una feina. És el cas del serial de TV3?

— No hi ha feines que siguin purament alimentàries i d'altres que siguin purament espirituals. És una qüestió de graus. El Com si fos ahir té a molt a veure amb la quantitat de material que s’ha de fer, però, al mateix temps, et permet arribar a uns llocs que al teatre o al cinema no hi arribes. Amb la quantitat d'hores de vol, estàs amb una tranquil·litat que això la càmera ho percep, i aleshores traspua una vida que amb el teatre és molt difícil d’aconseguir. I la càmera està molt a prop. Al cine, en canvi, tot té una altra importància: està tractat com un altar, però la cosa popular de la sèrie és bastant única i la defenso molt. Al mateix temps, esclar, també té un costat alimentari.

Segueixes el Com si fos ahir?

— De tant en tant faig una marató i em poso al dia del que passa, però no el segueixo cada tarda, no.

Ho preguntava perquè m’explicaven que no mires gaires sèries.

— Gaires, no. Cap. No m’agrada dedicar tantes hores a res, de fet. I menys, ara. Com més gran em faig, més sento que la vida és tan divertida i que mirar sèries és una fugida o un aïllament. I que no el necessito.

Un dels teus personatges més recordats és el Roger Brunet, de Porca Misèria, que tenia un costat ben fosc. Joel Joan m’explicava que et van haver de pintar una mica d'ombra d'ulls, perquè, de natural, emanaves massa bondat.

— Sí, és veritat! I no és l'única vegada que m'han alterat una mica la zona dels ulls, perquè el Lluís Pasqual, fent un Pinter, també em va pintar unes celles pel mateix, perquè tenia massa cara de bona persona.

I aquest físic de bon nen acompanya l’interior? Quins percentatges de bondat i maldat t’assignaries?

— Soc una persona que sempre està inquieta, però per dins sóc de bona pasta. I veig al meu voltant gent molt més planera i bona que jo. L'acceleració que tinc és una miqueta neuronal, però intento ser bona persona. Ara bé, tinc moltes esquerdes, molt d’ego i busco el reconeixement. Però els defectes, justament, també són aliats per al motor creatiu. Al monòleg, poso tots aquests defectes. Com que em fa vergonya insultar l’altra gent, doncs m'insulto a mi.

Al maig estaràs representant Un menú tancat, un text de Jordi Casanovas sobre noves i velles masculinitats. Et consideres deconstruït, en aquest àmbit?

— Per a l'època que m'ha tocat viure, em considero prou deconstruït. Però, esclar, sempre pots deconstruir-te més. La meva mare volia tenir nenes i ens va educar en una sensibilitat que jo l'havia patida, d'adolescent. Recordo un parell de tios a la discoteca, quan tenia 14 anys, allà a Banyoles, una cosa molt ruda. “Vine aquí, nena!”, em deien.

Al monòleg parles del fet de ser actor a Catalunya. És diferent que ser-ho a qualsevol altre lloc?

— Vaig per la vida intentant ser molt permeable, i que m'interessi un semàfor, un carro de la compra que cau... Si a aquestes coses tan petites se'ls pot donar una dimensió, hilarant o mística, la que sigui, doncs això m'interessa molt. I això de fer projectes perquè puguin arribar al mercat llatinoamericà, perquè tenim aquesta llengua germana, el castellà, doncs ho sento com antinatura.

Podria ser simplement lucratiu.

— Ja, però hi ha una màxima divina, que m'ho impedeix molt fort i, al mateix temps, em demana que expliqui les històries que m'han passat a mi. És una merda de responsabilitat sobre el quilòmetre zero. I el fet que el país sigui petit i que tingui el sostre baix té molts més avantatges que inconvenients. De seguida coneixes tothom, arribes a totes les posicions. La gent que té talent, o que té molta empenta, arriba fàcilment al lloc on ha d'arribar: és un microcosmos molt controlable. Ara ens hem adonat que tots podem ser rics i hem de ser bilionaris, però això és una xorrada.

No t'importen els diners?

— M'agrada tenir diners, sí, però quan em poso a fer coses per diners... veig que no em surt. M'importa més, quan em poso a treballar, que les històries o que els projectes que faig em toquin. Si no, em sento desgraciat i per això penso que els diners estan en un segon lloc, en el fons.

Et sents a contracorrent? El discurs imperant és que cal internacionalitzar-se, créixer, sortir a fora.

— Sento que és una de les poques coses que tinc molt clares. Per tant, no em plantejo si està bé pensar això o no. A vegades, quan estàs en algun guió i no et surt, sovint és perquè són autoencàrrecs d'idees que et penses que agradarien molt, però que a tu no t'estan movent o no parteixen d’una necessitat íntima o una introspecció.

A Catalunya hi ha molta tradició d’humor físic, de paròdia i de costumisme. Però el teu humor és més intel·lectual, més neuròtic.

— Suposo que sí, que m’identifico més amb la cosa del discurs imparable del cervell. La meva reflexió sempre va sobre el comportament.

I això de sobreanalitzar és un mecanisme instrumental de la teva comèdia o pel carrer també vas esmicolant les coses fins a reduir-les a l’absurd?

— Tinc necessitat de desactivar la importància que prenen les coses i l'humor és ideal per fer això. Tinc tendència a donar una sobreimportància a les coses, així que em funciona com a antídot. És ben bé allò d’imaginar-se les persones més poders del món cagant, però a petita escala. Perquè tots els comportaments són risibles. L'escriptor sol escriure sobre records, perquè són molt llaminers i estan carregats de valor emocional. Però a mi m’agrada anar caminant i deixar-me permeabilitzar per la vida... fins que apareixen idees com si fossin bolets, que és el que m'interessa.

L’any que ve en farà deu que vas fer una websèrie pionera: Les coses grans. Va ser un èxit de públic i només va costar 40.000 euros. Vas recuperar la inversió, però?

— Sí, perquè la sèrie venia ja esponsoritzada. Però no hi vam saber trobar una viabilitat posterior. El teatre té diferents possibilitats empresarials: pots fer 10 bolos o en pots fer 200. A l'audiovisual, en canvi, o te la compra una cadena i et paga el que val o no ho pots fer per menys. Va ser d’aquestes coses que fas quan ets jove, i que tens molta necessitat d'explicar alguna cosa o de posar-te al món. Era clarament un crit d'atenció, de dir, ei, estic fent això, d’acord? Però després, quan això no ho pots monetitzar, quedes encallat. No hi ha un segon circuit alternatiu del món de l'audiovisual. O potser sí que hi és, però jo no l’he pogut trobar.

“Quan ets jove”, has dit. Ja no te’n sents? Nou anys tampoc no són tants...

— Oh, abans no tenia fills, i això crec que ho fa bastant. Perquè, quan no tens fills, tu ets el més important del món. És un tòpic, però és bastant així: tenir-los et canvia la situació i altera el teu propi GPS.

Com t’ha canviat, la paternitat?

— Per a bé, infinitament! Van arribar, a més, en un moment que jo ja tenia una carrera feta. Podia mirar enrere i pensar “guai, he fet bastant recorregut”. Però em sento bastant dividit. Quan són a l'escola, sento que tinc una ànsia de veure'ls i d'acompanyar-los a l'extraescolar i, de cop, se't desactiva completament el personatge que tenies muntat. Quan no tenia fills vaig començar amb la neurosi de construir una identitat permanentment, i això és molt malaltís, però té molt potencial: és una infelicitat molt productiva. Ara visc en canvi en una felicitat... molt improductiva.

Han estat anys difícils, doncs, professionalment parlant?

— Em va començar la crisi just quan vaig començar a tenir fills. Ara tinc 3 fills, i he passat set anys estancat començant projectes que no arribaven, no avançaven, no creixien... fins que he fet el monòleg i se m'ha tret una miqueta el tap. Per això és un exorcisme de mi mateix, i hi faig una radiografia d’aquest temps i d'en quina posició geogràfica de la meva vida estic.

Què necessitaves recol·locar?

— Realment no soc molt conscient de què ha passat. Ni de què em bloquejava ni què m'ha desbloquejat. Sento que un tros del camí ha sigut així i que ara estic en una altra part del camí. Però no sé posar-hi una hiperconsciència de què ha sigut.

Però l’aturada va ser per bloqueig o perquè les circumstàncies no han sigut favorables?

— Ha estat un bloqueig intern, eh? Que ho he acusat al fet de tenir fills, però simplement tenir fills el que ha fet és calmar-me i fer-me acceptar el bloqueig amb més elegància i esportivitat. Però el bloqueig era personal i intern. De no donar-me permís.

En tot cas, toques moltes tecles: has fet obres de teatre, televisió, ràdio, cinema, has escrit llibres...

— Sí, però això són coses abans de tenir fills. Ara he anat fent coses, però més d’encàrrec, de contractat. Perquè, aquí, generar coses té molt gasto. Per això dic que necessitava fer aquest monòleg i que m'ho devia a mi mateix. A més, tenia molta llibertat per fer-ho ja que, finalment, no m'importa gaire el judici del que vingui de fora.

Hi ha hagut etapes en què sí que eres més susceptible?

— Sí, al cent per cent. Molt, molt. A vegades et pot més el judici del que diran, que no pas el deute amb tu mateix de fer-ho. Ara se m'està equilibrant.

Projectes on seràs d'aquí 5 anys, per exemple?

— M’agradaria tirar bastant d’aquest fil dels monòlegs i també de tota la feina feta amb Les coses grans. El que més m’agrada és l’autoria, en el fons.

Has estat un dels guapos oficials de la televisió a Catalunya. Com has dut aquesta posició?

— Sí, he fet de galant moltes vegades. L’audiovisual demana o que siguis galant o que siguis molt característic i jo funcionava de galant, però tampoc no ha sigut una cosa que hi hagi apretat fort. Ha estat més aviat com una crossa, que ha ajudat, però no l'aposta forta. No he necessitat fer-me infiltracions, per entendre’ns. Però ara estic perdent una mica de cabell... i no sé si m'agrada! Amb aquest rol sempre m'he sentit... no diria incòmode, però bé, el que realment vull és explicar històries. I com més gran em faig, més necessitat tinc d'explicar un punt de vista.

Fas l’espectacle amb xancletes i vaig pensar que devia tenir un significat. Però algú em van explicar que senzillament és que sempre hi vas, sigui l’agost, sigui al febrer.

— Però sí que té un sentit! Quan vaig fer la proposta de la posada en escena, el primer dia anava més elegant, amb sabates. I algú em va dir: “És que no ets ben bé tu, perquè tu sempre vas amb xancletes”. I vaig pensar que, al final, si aquest espectacle és una radiografia irònica del que soc, doncs m’he de permetre anar com vaig normalment. O sigui, amb xancletes.

Finalment, qui t’agradaria que rebés l’encàrrec de fer l’elegia del teu funeral? Pots dir tres noms.

— A la Maria Nicolau li demanaria que fes unes croquetes de rostit i les presentés amb un tàper. Es menja poc, als enterros. El mag Lari podria fer allò del taüt que fan els mags amb les espases. I, clarament, que en Tortell Poltrona digués el Cant espiritual de Maragall, que és dels primers textos que em vaig aprendre.