És ben bé que som amos del nostre silenci i esclaus de les nostres paraules. El líder del Partit Verd britànic, Zack Polanski, va concedir fa 13 anys una entrevista al tabloide The Sun on assegurava que la hipnosi podia aconseguir un augment de pit, sense passar per quiròfan. Suposo que és obvi que l’únic increment volumètric que es pot aconseguir per aquest mètode és el de la cartera del desaprensiu traficant de complexos aliens. Polanski s’ha disculpat i ha desplegat una panòplia d’excuses, com ara fer creure que es limitava a oferir més confiança en el propi físic, i assegura que l’endemà mateix va fer una altra entrevista, amb la BBC, per deixar clar que no tenia el poder d’inflar pitreres amb el poder de la suggestió. Malauradament, aquesta conversa no ha aparegut en cap arxiu, però sí que se n’ha localitzat una altra, de sis dies més tard, on es referia a “un projecte exitós” i seguia alimentant la idea que per rivalitzar amb Sabrina Salerno tan sols feia falta convèncer el cervell perquè estimulés el creixement de teixit mamari.
Més enllà del pintoresquisme, la notícia ens parla de com en l’era digital un mal pas ens pot acompanyar fins a la fi dels nostres dies. Per molt que Polanski se n’hagi retractat, és normal que generi dubtes deixar el timó de la nació a les mans d'algú capaç d’engalipar d’aquesta manera, encara que ho fes, com diu, mogut per la necessitat de manegar quatre feines alhora. Com que la llei a l’oblit no afecta les persones amb rellevància pública, és important limitar l’accés dels adolescents a les xarxes: poden generar un rastre indesitjable quan encara no són amos de totes les seves accions. Tot i que, just en aquest món de fets alternatius i veritats prêt-à-porter, els venedors de miracles –encara que siguin d’abast modest i circumscrit al perímetre pectoral– són uns excel·lents candidats a la política contemporània.
