La mòmia de Pedro Ruiz ressuscita a La 1
Divendres a la nit, la televisió pública espanyola estrenava Nada del otro mundo, un programa especial guionat i presentat per Pedro Ruiz. El xòuman apareixia ple de teranyines sortint d’un sarcòfag egipci d’un magatzem. Ressuscitava la mòmia d’un dels grans faraons de la història de la televisió. Més enllà de l’habilitat de la cadena per fer bons decorats i il·luminar-los com cal, el programa era antic. Pedro Ruiz no va enganyar ningú: va fer el que ha fet sempre. Però ara, el seu univers i la seva manera de fer desprenen la flaire de resclosit pròpia d’una galeria d’una piràmide de Guiza. Com és habitual en les estrelles mediàtiques, Pedro Ruiz va començar parlant d’ell mateix i, després, va explicar-nos com ha canviat el món des que ell va plegar. Quan marxen, és com si el món s’hagués aturat per a tothom. I quan tornen, ens posen al dia del que ha passat en tot aquest temps com si l’audiència hagués hivernat mentre ells no hi eren. A les acaballes del 2023, Pedro Ruiz ens explicava que ara tenim influencers, youtubers i gamers. Moltes gràcies. També ens va explicar el títol del programa, Nada del otro mundo, com si els espectadors no ho poguessin interpretar per ells mateixos. El títol semblava actuar com a crítica preventiva, procurant no suscitar un excés d’expectatives. En les entrevistes, Pedro Ruiz va mantenir el seu estil i va farcir la conversa d’aforismes i anècdotes, per fomentar l’autodescobriment de l’entrevistat. Segurament, la influencer Dulceida no és la convidada més adequada si pretens desenvolupar l’art de la maièutica. Tant amb Rozalén com amb David Summers Ruiz no va aconseguir ni tan sols la dimensió simbòlica o excepcional que sol tenir un programa especial. Nada del otro mundo més aviat va semblar un pilot de prova per temptejar la continuïtat del programa. L’estratègia de fer veure que no sabia qui era el convidat final per exhibir el seu talent per a la dialèctica “sense papers” és un recurs que a l’audiència li importa poc.
Els esquetxos, a part de llargs, també transmetien certa decadència. El de la poesia era el més reeixit. Ruiz també va tenir l’emergència d’aclarir la seva actuació en un esquetx que va gravar amb Évole anys enrere perquè la gent no havia entès que era una farsa.
Com a esquer, Pedro Ruiz prometia protagonitzar un nu davant de les càmeres al final. La il·lusió de l’estriptis ens retorna a aquesta tele passada de moda, tot i que l’audiència actual ja sap que la insinuació sempre té trampa. Efectivament, el presentador va concloure el programa recuperant una paròdia seva on anava perdent la roba fins a ensenyar el cul. Eren imatges del 1986. Com Mercedes Milá, Ruiz també va a buscar als arxius la seva feina passada per reivindicar-se. El presentador es va acomiadar expressant el seu malestar amb la cultura de la cancel·lació i preguntant-se si ara hi ha menys llibertat que abans. Un altre senyor que abans vivia millor. El retorn de Pedro Ruiz va semblar que era per renyar-nos sobre com ha evolucionat la societat. Per solucionar-ho, només li cal tornar a entrar al sarcòfag.
