De què morim? De què informem que morim?

Menys d’un 0,001% dels americans moren per terrorisme. En canvi, al New York Times un 18% de la seva cobertura relacionada amb la mort versa sobre aquesta matèria. I, per contra, un 29% dels ciutadans del país moren de malalties del cor, però això representa només un 4,1% del tractament informatiu al diari. Són dades que trec d’una comparativa interessant, que mostra també les dades corresponents al Washington Post i a Fox News. Els homicidis, per exemple, representen menys d’un 1% de les morts, però a Fox News són el 52% de la seva cobertura relacionada amb els decessos. A ningú se li escapa que terrorisme i assassinats són dos assumptes que generen alarma social i això justifica que se’n parli. Però la descompensació és tan bèstia que obliga a fer una reflexió sobre si no caldria començar a prestar més atenció a aquestes altres causes, que, al capdavall, acabaran afectant de manera molt més directa la ciutadania. De fet, les malalties del cor i el càncer presenten xifres similars de morts, però el càncer rep quasi el doble d’atenció informativa, perquè clarament n'hi ha més consciència i des de més antic. Això demostra que es pot marcar l’agenda i, per tant, els mitjans haurien d’augmentar els espais que parlen d’aquests supòsits. Es poden prevenir? Com cal acompanyar? Quines són les causes profundes?

Les sobredosis són només un 1,8% de les morts, però mediàticament reben entre un 7,5% de l’atenció i un 9,8%. De nou, és l’alarma social, esclar. Ara bé, ¿no són els mitjans de comunicació precisament els que haurien de desplaçar aquesta alarma social cap a les causes que realment estan afectant més els seus lectors? Mirant aquests quadres i la diferència entre realitat i relat, queda clar que el periodisme de mort ha de fer un canvi i pensar-se cada cop més com un periodisme de vida.