Tot el que no veiem a les sèries de metges

Aquestes últimes setmanes hem vist com els metges tornaven a sortir al carrer per mostrar el desacord amb el nou Estatut Marc. Unes protestes que fan emergir una realitat que s’ha d’afrontar: el sistema sanitari està funcionant amb una tensió constant entre la vocació, la resistència i la precarietat. Ara La 2 Cat ens proposa una manera d’acostar-nos a aquest ecosistema a través de la docusèrie Hospital de proximitat. Les càmeres accedeixen a diferents centres sanitaris de Catalunya i van acompanyant metges, infermeres, personal de manteniment, pacients i familiars. La producció és austera, però això li proporciona una gran honestedat narrativa.

Acostumats a les sèries de metges, aquest xoc entre la ficció i el batec real de la vida dins d’un hospital és el que sacseja l’espectador. A Hospital de proximitat no hi ha heroïcitats mèdiques ni genis que fan diagnòstics insòlits. Tampoc hi ha un dramatisme desaforat. No hi ha enquadraments espectaculars, ni una il·luminació treballada ni una música que ens indueixi a un clima emocional premeditat. Però la càmera en constant moviment dirigeix molt bé la mirada de l’espectador. Les posades en escena de la ficció, asèptiques i elegants, aquí esdevenen una coreografia funcional. Entren en joc els sorolls del carros i les lliteres pels passadissos, el cruixir de la cel·lofana quan es desemboliquen els utensilis mèdics, els avisos dels aparells de monitoratge dels pacients. Emergeixen les rutines, les esperes, el treball invisible, la gestió emocional, les trucades per informar, la manera real de comunicar les bones i les males notícies, també d’explicar la incertesa.

Hospital de proximitat no ens planteja qui serà l’encarregat de salvar la vida a un pacient crític davant nostre. La part més entranyable i bonica és, precisament, observar com aguanta el sistema sanitari i tot el que costa sostenir-lo, també en l’aspecte humà. No hi ha cap mena de glamur, però hi ha molta empatia, envers els malalts i els diferents professionals implicats en les cures i el manteniment quotidià. Les sèries de metges ens atrapen a partir de mostrar-nos l’excepcionalitat i els moments de catarsi. En aquesta sèrie documental el que t’enganxa és, precisament, els engranatges de tota la infraestructura en marxa. I un element molt diferent de la ficció: la contenció emocional, tant dels professionals com dels pacients que, davant de la càmera, volen mostrar la seva millor actitud malgrat les circumstàncies adverses. És obvi que a Hospital de proximitat també existeix un fora de camp al qual no tenim accés, la part més desagraïda del sector. Però val la pena veure-la, perquè mentre a les notícies ens parlen de les xifres i els indicadors de precarietat del sistema sanitari, aquesta sèrie ens mostra la feina i el desgast humà que fan que, malgrat tot, el sistema continuï funcionant i per quin motiu s’ha de protegir més i millor.