28/01/2019

Una gala amb el presentador equivocat

Els Gaudí van començar, a nivell televisiu, amb la convenció de la catifa vermella per parlar amb els assistents i protagonistes. Conchi Gallego i Lluís Salgado, tot i la seva bona voluntat per coordinar-se, ens van fer patir. Com a espectadors només desitjàvem que la gala comencés.

Cargando
No hay anuncios

Ho va fer amb un número musical una mica justet i en què no vam acabar d’entendre els crits d’Itziar Castro des de la platea per pujar tard a ballar a l’escenari. El Mag Lari, que exercia de mestre de cerimònies, va començar amb un to (que va mantenir tota la gala) que més que enginyós era poca-solta. Més enllà del 'running gag' amb la pobra senyora Pera, fer bromes amb els cognoms dels protagonistes i els seus pentinats és antic i barroer. La gala tenia el presentador equivocat, perquè la poètica, la subtilesa, l’elegància i la fluïdesa que caracteritzen l’estil de Lluís Danés, el director de l’acte, es trencava amb l’estridència i obvietat del mag.

L’escenari, preciós, aquesta vegada adquiria el simbolisme i la distinció dels jocs de miralls, apel·lant al valor de la mirada i la creació de realitats que connecten amb l’essència del cinema. Danés manté el seu do exquisit a l’hora de fusionar llenguatges i disciplines artístiques, amb un pes específic en la música com a generadora d’emocions. La reivindicació, el comiat als difunts, l’homenatge al guanyador honorífic desprenien l’autèntica màgia per commoure l’espectador.

Cargando
No hay anuncios

Per contrast, l’il·lusionisme de Lari quedava incrustat, com una cosa afegida i, més enllà del truc de la piruleta amb les dues realitats, estava molt desconnectat de l’esperit cinematogràfic per transportar-nos a una màgia convencional de cartes, polvorons aixafats i barrets amb mocadors. Potser el del cabdell de llana i l’anell de Marisa Paredes va intentar adquirir la poètica que enllaça més amb l’atmosfera artística de Danés. Al marge dels trucs d’escapisme, on Lari va demostrar un talent prodigiós va ser fent desaparèixer els pronoms febles.

Cargando
No hay anuncios

L’humor més elaborat va arribar a través dels vídeos del National Cinematographic amb Toni Cruanyes retratant els espècimens de la professió.

La presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, va fer nou minuts de discurs, sense papers i sense confeti, en què va demostrar que sap demanar els calés i estirar les orelles de manera directa però amb molta elegància. Passola va exigir al final llibertat d’expressió i això va arrencar crits de "Llibertat" entre el públic just a l’hora d’anar a publicitat. Van ser coherents: quan més tard uns activistes van irrompre a l’escenari per demanar la llibertat per a Rojava, els van deixar acabar i marxar mantenint un fred pla general per explicitar que allò no formava part del relat.

Cargando
No hay anuncios

Per sort, el lliurament de premis va anar per feina i va ser efectiu. Van ser els discursos i el Mag Lari els que van dilatar una gala que es va acabar fent llarga. La llàstima, un final més desangelat que apoteòsic però molt anhelat. Passades la una de la matinada, tots teníem més ganes de plegar que la pacient i soferta senyora Pera.