Bruno Oro: "Després de deixar el 'Polònia' va seguir un any duríssim perquè no em trucava ningú"

BarcelonaHi havia ganes de Bruno Oro i de la seva partner in crime, Clara Segura. L’estrena de Vinagreta –sèrie d’esquetxos que recupera aquell Vinagre del ja llunyà 2008– ha estat la segona més bona del 3Cat, només per darrere del retorn de Bola de drac: 56.000 reproduccions només el primer dia. En aquesta entrevista, l’actor, músic i escriptor es mostra franc i parla de la seva carrera, la paternitat tardana que acaba d’estrenar i el pes dels orígens familiars, entre d’altres.

Vinagreta arriba disset anys després de Vinagre. Què et va impulsar a tornar-hi?

— El de sempre: el desig de treballar amb la Clara. Cada x anys tenim mono mutu de tornar-nos-hi a posar. Quan vam anar a TV3 a proposar-ho, vaig tenir la intuïció que seria un sí i, per tant, em vaig posar a escriure. Van trigar mesos a respondre, però jo he estat un any i mig fent els guions igualment. Soc així d'organitzat i vaig pensar que, si no sortia, tindria material per fer una obra amb la Clara.

Aquests personatges estrafets sorgeixen de persones reals o són del tot inventats?

— Sempre sorgeixen del que ens fa gràcia però també del que ens fa bullir la sang, perquè l'humor ha de tenir una mica de mala llet. Amb els Montessori, per exemple, podem abocar molt material kafkià i absurd relacionat amb l’educació. Ho fem també amb la funcionària d’Hisenda. En el cas de la Rosalía i el Morales, són personatges que vam fer a la primera obra de teatre junts, fa 25 anys, així que es tanca el cercle.

Com vau trobar-vos, amb la Clara?

— Doncs ja a la primera feina meva, a El alcalde de Zalamea, a Madrid. M’havien agafat per fer una substitució, com a soldado primero, és a dir, ben poquetes frases. Ella feia la Chispa, la prostituta de l’exèrcit. També era un paper petit –el seu no tant– i ens trobàvem sovint, entre bambolines, a les esperes, i ens pixàvem l’un amb l’altre. Vaig veure de seguida que aquesta tia era un monstre i li vaig proposar de fer una obra junts, amb personatges inventats. I, de manera natural, ens vam començar a repartir els papers: jo em centro més en escriure i ella en dirigir.

Què t’aporta?

— La Clara a mi m'ha ensenyat la generositat a l'escenari, el deixar-t'hi la pell. Jo era més mandrós, quan començava, mentre que ella és una bèstia i s'entrega encara que tingui febre i hagi fet set funcions aquella setmana. I ens entenem molt bé perquè a tots dos ens uneix la musicalitat i tocar un instrument. Al final, en l’humor es treballa molt la precisió del ritme: un segon de retard, o de precipitació, i allò ja no funciona. Tenim una sensibilitat semblant i riem del mateix: sempre que anem pel carrer ens estem tocant pels colzes: mira, mira aquell! mira la dona, quina cara!

I tu què creus que li dones a ella?

— Potser la part d’escriure: jo tinc molta imaginació i m'imagino moltes situacions. Soc el de les trames.

Els personatges són un aparador de defectes. Tots aliens o també n’hi ha de propis?

— Hi ha autocrítica, i tant! Per exemple, el Marçal Xuriguera, que és un actor: a la professió som uns egòlatres, i uns pesats. Som massa intensos.

T’hi reconeixes?

— A veure, jo soc molt diferent del Marçal, però també he estat molt intens. Quan estudiava a l'Institut del Teatre em passava allò de pensar que fer teatre és una cosa única i especial i que, per tant, érem diferents de tothom.

Ja no ho sents, això?

— Sento que la nostra professió és molt puta, molt difícil, i que és diferent en molts aspectes del dia a dia... però no penso que siguem especials. Donem plaer, donem felicitat, fem riure, emocionem, expliquem històries... però això de quant ets jove, de creure que ets l’únic... això ja no. I està molt bé sotmetre-ho a teràpia. I després hi ha el personatge de l’entrenador de gimnàs: també he tingut èpoques d'obsessió pel físic i ser molt autoexigent.

Fem l’entrevista el dia que has gravat un cameo per al Polònia, deu anys després de deixar-ho, en un moment molt àlgid del teu reconeixement popular. Què et va fer plegar?

— El cansament. Estava cansat de pintar-me la cara i de no poder aportar res més a aquells personatges. Al final, la imitació és un artifici. És molt divertida, però encasella i jo tenia por que em diguessin imitador tota la vida i que em truquessin només per fer programes d'imitacions. Va ser un sacrifici molt gran, perquè l'equip artístic i humà era divertidíssim, ens pixàvem de riure. Avui m’emocionava, de retrobar-los, però havia de marxar per créixer. I m’agrada que el retrobament hagi passat quan estic estrenant Vinagreta, que és exactament el que vull fer, molt personal, que hem aixecat amb una família molt petita.

Va ser fàcil, la transició?

— No, va ser un any duríssim. No em trucava ningú. És al·lucinant, perquè en la nostra professió el currículum no compta: de la nit al dia tu deixes d'existir.

I què compta, aleshores?

— Ser autodidacte. Compta que segueixis treballant per tu mateix. Si esperes que soni el telèfon... no sona. Què vaig fer, jo? Doncs vaig inventar-me la feina, obrir un canal de YouTube, escriure una novel·la... vaig treballar per a mi. I allò va ser una llavor que ara està donant fruits. Però jo vaig passar un any i mig o dos molt cabrons, dient-me “el destí m'està dient que m'he equivocat”. Però el destí m'estava dient “no, t'estic donant temps i no et truquen perquè ets tu el que has de generar la teva feina”. Sempre dic que és molt important escoltar el destí, perquè et para el teu camí al davant, encara que sigui amb molts entrebancs.

Vas arribar a pensar en deixar-ho?

— Vaig pensar: “Puc fer de cambrer?”. Perquè em preguntava què sabria fer, jo. I sí que vaig pensar que seria un bon cap de sala, perquè tinc do de gents. Però aleshores tothom em diria “Hòstia, ets el Bruno Oro, no? Què estàs fent aquí?” Llavors, vaig trucar a la Laura Jou, i li vaig demanar si podia donar un curs de comèdia a la seva escola de teatre. Em va dir que sí i això em va fer feliç, perquè de sobte em vaig trobar donant classe a xavals de 20 anys, amb tota l’empenta. Recordo que vaig escriure a Instagram “He tornat”, i ningú em va entendre. I pot semblar poc que tot just m’esperessin quinze nens de vint anys, però pensava que estava treballant, que era fantàstic i que podia aprendre molt d’aquells nois.

Durant la pandèmia vas obrir-te un canal a YouTube. Segons diu a la teva pàgina ho feies “per no parar boig”. No sé si era una manera de parlar o que realment vas patir el confinament.

— Jo estava fent Cobertura amb la Clara i ens van tancar. Venia, doncs, de fer riure milers de persones i, de sobte... tancats. Vaig sentir una necessitat absoluta de seguir fent coses. Allà em trec la màscara per primer cop. No faig personatge a xarxes, faig de Bruno i comento l’actualitat amb aquells monologuets on ja soc jo. Allò va ser la llavor del que ha vingut després.

Tornaries ara a la màscara?

— No, mai. Ja no tornaré més a la màscara d'imitador, seria un pas enrere. O sigui, tornaria a la màscara amb alguna cosa molt concreta: una pel·lícula on fes de Salvador Dalí, per exemple. Llavors, m'hi ficaria encantat, a imitar alguna cosa molt concreta i fent un treball obsessiu, però no tornaria a pintar-me la cara.

Tenies algun personatge preferit, en aquella època?

— L’Acebes, perquè era l’esquizofrènia actoral perfecta, que és el més divertit, com a actor: pujar i portar una cosa al límit, de no saber fins on podràs arribar.

I hi ha alguna part de la feina que et costi més?

— Fer càstings. Detesto fer càstings. I fa temps que no en faig. Seria el meu desig número u.

És la por al rebuig?

— Segurament, sí. Jo soc molt susceptible i bastant fràgil, i el càsting és una prova perversa. En un càsting l’actor ja està perdent des que entra, perquè tu veus les cares que estan buscant un prototip. No estan buscant la teva qualitat actoral, estan buscant una imatge que tenen al cap. Gairebé és com una cita de cegues. I no entra mai la persona desitjada, o gairebé mai.

Durant la pandèmia també vas impulsar la teva carrera com a músic, i com a escriptor. T’ha costat defensar davant del públic aquestes facetes perquè et veuen com a actor?

— Sí, m’hi he trobat molt. Amb la música, sobretot. Hi he destinat molt temps i molts recursos, i no m'ha funcionat mai. No m'ha funcionat gens.

Què vol dir gens?

— Gens vol dir que no he tingut ni un bolo. Perquè jo era el del Polònia i ara seré el de Vinagreta, i el Bruno Oro... doncs és aquell que fa riure. Ara ho visc amb tranquil·litat, però ho he patit. He tocat el piano tota la vida, he estat més seguidor de la música que de la interpretació, i he destinat moltes més hores a tocar el piano i a gravar discos que a assajar obres. Però no ha funcionat mai. Doncs bé, ja està, i no em fa perdre la son.

I com a escriptor?

— Doncs vull pensar que allà hi tinc més futur. El llibre és una cosa més distant: no estàs presencialment a l'escenari, així que et permet que l’altre s’allunyi de la teva imatge. M’agrada tant escriure, i soc tan tossut, que seguiré escrivint i publicant.

Abans m’has dit que eres disciplinat. Quina és la teva rutina de treball?

— Em llevo cap allà dos quarts de nou. Faig meditació i, després, esport. Una mica de tenis o corro, i també una mica de força, que ara estic fet un nyicris i si no vigilo em quedaré en els ossos. Aleshores esmorzo i em poso a escriure, unes tres horetes. M’agrada posar-m’hi d’hora, perquè tinc un sentiment de culpa molt acusat. Crec que em ve del meu avi Ramon, que em va dir que no descansava mai. M'agrada fer els deures abans de dinar.

Et sents en fals, si no treballes?

— Puc fer vacances, i gaudeixo molt de viatjar, i m'encanta l'oci, però sempre és una mica per nodrir-me de noves idees. A la tarda intento tocar el piano, o el que sigui. Abans tocava cada dia, ara ja no: només un cop per setmana per no perdre els dits. I aleshores hi ha les temporades que tinc funcions al vespre.

Has esmentat que faries de Dalí. El vas conèixer? La teva família hi tenia relació.

— Jo tenia només dos o tres anys, quan venia molt a casa, i no el recordo perquè els seus últims anys van ser a Púbol, tancat. Recordo moltes converses del meu avi Ramon i el meu oncle Antonio sobre Dalí. Fins i tot que teníem dos quadres seus, a casa, i allò m'impactava molt.

Els teus orígens són els d’una família inequívocament bohèmia, però m’ha cridat l’atenció que tu tens un germà que té catorze anys menys que tu... però el consideres el gran dels tres que sou. Com va, això?

— L’Abel és molt assenyat, un científic molt racional. I sempre l’he fet servir per passar-li contingut i que jutgi si està ben arrelat als temps, si és actual, que no sigui heterobàsic, que no sigui massa antic o caspós... És un tio molt fi, amb els peus a terra, i per això dic de vegades que és el meu germà gran. I després tinc l'Andrea, que és actriu i ballarina amb qui connecto molt a nivell de riure i de teatre.

Encara conserves una rasta de l’Abel a casa?

— I tant que la conservo, sí, sí. Quan va estar a punt de morir l'hi vaig tallar, de record. I li vaig dedicar una cançó meva, que es diu Wise man, l’home savi, que és la descripció del que jo recordo a l'UCI quan ell estava en coma i jo anava allà a veure'l i experimentava aquella atmosfera sonora que es crea allà, on hi ha silenci i alguns sorollets molt concrets de les màquines.

Suposo que et canvia la perspectiva quan tens una persona estimada en un tràngol com aquest.

— I encara m’hauria canviat més si no se n'hagués sortit. I això és la reflexió que jo vaig fer aquells dies, sort que se n'ha sortit, perquè si no la vida ja mai més seria el mateix.

La teva mare es va quedar embarassada de tu amb dinou anys, molt jove. I tu acabes de ser pare, amb 47. Aquí els testos no s’assemblen a les olles.

— Jo era antibaby i la meva parella també, no sé si també per contagi, però és veritat que hem parlat molt, ella i jo. Hem fet molta teràpia i, un dia, li vaig dir que crec que ens equivocarem molt si no som pares, perquè tenim alguna cosa molt bonica i seria una llàstima no compartir-ho. Arriba en un moment de la meva vida perfecte, i de la seva també. Estem gaudint molt del mes i mig que portem.

Vas fer tu el primer pas?

— Sí, sí. Ella em critica i diu que la proposta de tenir un fill la vaig enviar per WhatsApp...

Bruno Oro!

— És cert que jo un dia li vaig dir que crec que ens equivoquem si no tenim un fill, i l'hi vaig enviar per WhatsApp, perquè ho vaig sentir com una urgència immediata. A vegades et posseeixen certs sentiments o intuïcions i l'hi vaig transmetre sense esperar a arribar a casa.

T’agradaria que el teu fill es dediqués al món de l’espectacle?

— No ho sé...! Per una banda, em faria gràcia. M'agradaria que es dediqués al món de la música, i mira que és el més difícil de tots. I encara que a mi no m'hagi anat bé, m'agradaria que féssim alguna cosa junts. Però, d'altra banda, penso que faci el que li roti, esclar. Però és cert que creixerà en un entorn artístic.

És veritat que tu et feies dir Bruno Pichot Oro i que et vas canviar l'ordre del cognoms?

— Oro és el del meu pare, però com que els meus avis van tenir només filles, em feia gràcia que el Pichot no es perdés. Però artísticament Bruno Oro sona molt millor.

Depèn del ram, que Pichot té una sonoritat que donaria joc.

— Hahaha, en el porno no sona millor Oro, esclar. Però com que al final no em vaig decantar per aquí... Ara bé, la gent es pensa que Oro és nom artístic!

És el del pare italià, que vas perdre de jove.

— Jo tenia quinze anys i va ser una mort molt sentida. Curiosament, el fill l'hem tingut a Can Ruti, que és on va morir el meu pare. I això ha tancat un altre cercle. Ha estat una cosa molt emotiva. Jo no havia tornat a Can Ruti des del 1993 i la meva memòria d’allà era la del meu pare morint-hi, amb un gran impacte sobre el seu cos.

Tu tens un vessant italià marcat que m’imagino que deu ser herència seva...

— Sí. Quan tenia 26 anys vaig anar a Nàpols per primer cop perquè em vaig adonar que no coneixia encara la meva família de tiets, cosins llunyans... Em vaig enamorar tant de la ciutat que va ser quan em vaig llançar a cantar i vaig publicar el meu primer àlbum exclusivament en italià. És a dir, la idea més errònia possible, pel que fa a màrqueting. Nàpols és una part important de tot el meu món teatral i extravertit, la sang italiana que conviu amb la meva sang catalana més disciplinada i molt de la meva família figuerenca, dels Pitxot, que estem una mica xalats però som treballadors.

Reivindiques molt ser pencaire.

— És que té mala fama, ser treballador. Però és que si has fet els deures et pots permetre llavors descansar en pau. Jo m'entenc molt treballant amb els catalans. Els madrilenys treballen dinant i sempre estan qué pasa, macho, venga, vamos a comer, una cervecita y tal. Però a mi no m'agraden els dinars de feina. Prefereixo treballar i, després, anar a dinar i celebrar. No m'agrada barrejar les coses perquè és que no treballo bé.

Sovint et trobes havent d'aguantar el riure perquè veus que no toca?

— Sí, jo tinc una ment molt perversa i se'm dispara de seguida. Penso sempre en clau d'humor.

Perquè vens així de fàbrica o perquè tens el xip d’aprofitar-ho per la feina?

— No, no, la professió va venir després de la ment perversa. Ja de petit ja m'imaginava coses a la classe.

Eres el trasto de l’escola?

— Era l'imitador però no el trasto, perquè estudiava i treia bastantes bones notes. Però sí que era el pallasso.