La publicitat de l'Íbex-35 i els lliris a la mà

Avui la repassada a les portades del dia s’acabava de pressa: a tots els diaris de Madrid i també a El Periódico i a La Vanguardia es repetia el mateix anunci plantificat de Telefónica, amb motiu del centenari de l’antiga empresa estatal. Evidentment, hi ha un cert orgull en poder lluir una primera pàgina amb notícies, però, al mateix temps, molesta aquesta òbvia discriminació. La premsa en català –escrita en català, pensada en català– pateix sovint crítiques per les subvencions que rep, o per la publicitat institucional de la Generalitat. És una d’aquelles llufes que pengen constantment aquella gent, per dir-ho a la manera d’Ovidi Montllor, "a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català". Però almenys són públiques –és l'única administració a l'Estat que ho fa– i el lector pot calibrar si li semblen proporcionades a l’impacte i abast d’un projecte. Tant de bo no fossin necessàries, però resulta que l’espai comunicatiu català pateix uns dèficits per motius històrics que fan imprescindible el sistema d’ajuts si es vol competir amb mitjans que poden disposar de més recursos per la dimensió del seu mercat i dominància de la seva llengua vehicular. Això sí, si es posen diners en joc, el repartiment ha d’estar a la vista de tots, per respecte al ciutadà.

I, en tot cas, no es pot perdre de vista que Madrid té el seu sistema de publicitat institucional, només que molt més opac i, per tant, discrecional. A més, les empreses de l’Íbex ho són fonamentalment de mercats regulats i sovint tenen simpàtiques portes giratòries. Les vàlvules que regulen aquest flux de diners privats no es mouen pas obeint només criteris d’eficàcia publicitària: són manetes que han obert o tancat aixetes per fer saltar directors, o per mantenir amb vida mitjans creats exclusivament com a ariet polític. Ho dic perquè, de vegades, a Catalunya anem una mica amb el lliri a la mà.