Crítica de sèrie
Crítiques14/12/2023

Per què Alemanya va tardar tant a confrontar la responsabilitat sobre l'Holocaust?

Des de la seva mirada al passat, la sèrie 'La casa alemana' també ens ajuda a entendre les postures actuals de la societat alemanya.

'La casa alemana'

  • Escrita per Annette Hess, i dirigida per Randa Chahoud i Isa Prahl
  • En emissió a Disney+

Van haver de passar 18 anys des del final de la Segona Guerra Mundial perquè a la República Federal d'Alemanya es jutgessin per iniciativa pròpia els homes que van dirigir el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau. Els famosos processos de Nuremberg s'havien dut a terme per imposició dels països vencedors de la Segona Guerra Mundial i s'emmarcaven en el dret internacional. Els anomenats Judicis d'Auschwitz van tenir lloc a Frankfurt entre 1963 i 1965, i van confrontar per primer cop la societat alemanya amb l'abast de l'horror de la Xoà i amb la culpabilitat respecte a bona part del país.

Cargando
No hay anuncios

En aquest context s'ambienta La casa alemana, una minisèrie que adapta el llibre homònim d'Annette Hess, editat en català per LaButxaca, i s'aproxima a aquest esdeveniment a partir d'un personatge inventat, l'Eva Bruhns (Katharina Stark), una jove traductora del polonès que acaba treballant al judici en qüestió. La protagonista encarna el prototip de tants joves alemanys que tot just eren unes criatures durant la guerra i als anys seixanta tenien la vista més posada al futur que en el passat. I alhora també condensa allò que van viure tantes persones arran del judici: el procés de conscienciació sobre l'Holocaust, després d'anys immersos en la llei del silenci sobre l'episodi més fosc de la història d'Alemanya.

La sèrie no deixa de complir amb els mandats d'una ficció comercial: la protagonista viu en paral·lel les seves pròpies tribulacions romàntiques, mentre no tarda a adonar-se que el secretisme sobre la implicació de la societat alemanya en l'extermini sistemàtic de milions de persones també afecta la seva família. Però resulta interessant comprovar com una producció d'aquest tipus assumeix alguns dels debats relacionats amb la representació de l'Holocaust al cinema. En el primer episodi, en una seqüència insòlitament llarga, se sosté el pla sobre el magistrat anònim que anuncia el reguitzell d'acusacions que planen sobre Robert Mulka i la resta d'encausats. Una enumeració insuportable d'atrocitats que es desgranen des del rigor i la sobrietat del llenguatge judicial, sense necessitat de recórrer a les sempre qüestionables dramatitzacions o a les imatges-xoc. En l'episodi final, la lectura de la sentència se sent fora de camp, des de l'exterior de la sala del judici, mantenint també certa distància emocional. Per altra banda, en alguns moments es preferiria que La casa alemana aprofundís encara més en les problemàtiques administratives que es van haver de gestionar, i no tant en algunes subtrames de ficció dramàtica prou prescindibles, com la història tèrbola i mal explicada de la germana de l'Eva.

Cargando
No hay anuncios

La referència al documental 'Shoah' de Claude Lanzmann

"El dolor que van generar els camps no es pot expiar", sentencia un supervivent polonès davant de la comitiva vinguda de Frankfurt per visitar el camp d'Auschwitz. Més endavant, una altra víctima polonesa, un perruquer (referència explícita a una de les seqüències més inesborrables de Shoah de Claude Lanzmann) li retreu a la protagonista que li faci un requeriment destinat només al fet que ella, com a alemanya, trobi consol. La casa alemana retrata aquesta generació que, per primer cop, va haver de prendre consciència sobre els horrors que havien perpetrat els seus pares i decidir com assumien com a país, ells sí, la responsabilitat respecte a l'antisemitisme que havia alimentat un genocidi. També ajuda a entendre, que no a justificar, aquesta Alemanya actual immobilitzada davant de les accions d'Israel perquè considera que, com a descendents dels responsables de la Xoà, no poden fer cap retret als descendents de les seves víctimes.

Cargando
No hay anuncios