Què significa ser jueu als Estats Units actuals?

Sovint es recorda que Hollywood és una indústria creada i governada per executius jueus. Però es comenta molt menys la paradoxa que això suposa. El cinema comercial i en bona part la indústria audiovisual nord-americana no han atorgat mai protagonisme a l'experiència quotidiana del judaisme. Pragmàtics, els impulsors del sistema d'estudis de Hollywood van tenir clar que un dels grans potencials del cinema era convertir-se en una eina assimilacionista, el mitjà de comunicació de masses que permetés integrar milions d'emigrants d'arreu del món en una idea de nació nord-americana que s'identificava, pel que fa a les pràctiques socials religioses, amb el cristianisme. Tenim infinites pel·lícules i sèries sobre la celebració de Nadal, però no sabem gaire com es festeja la Hanukkà.

Per això crida l'atenció Long story short, la nova obra de Raphael Bob-Waksberg, el creador de BoJack Horseman. No ens cansem mai d'elogiar aquesta producció de Netflix que es va acabar convertint en una de les sèries més influents de la passada dècada, i per tant donem la benvinguda a cada nova proposta de Bob-Waksberg. Si un dels mèrits de BoJack era com de bé aprofitava el format serial per fer evolucionar els seus personatges fins al punt de deixar una forta empremta emocional, a Long story short Bob-Waksberg sembla haver volgut practicar en el sentit contrari. Ens trobem davant d'una ficció molt més continguda i íntima, de només deu episodis, i amb una estructura propera a la d'una sitcom familiar.

El marc dramàtic es redueix a la família Schwopper: l'Avi, la Shira, el Yoshi, i els pares, l'Elliot i la Naomi. Però si la sitcom és un format centrífug que parteix sempre del nucli familiar per després seguir les trajectòries d'alguns personatges, Long story short s'estructura de forma centrípeta. Coneixem el fill gran, l'Avi, ja independitzat, quan retorna amb la seva xicota a la casa dels pares per a la celebració del bar mitsvà del germà petit, el Yoshi. A partir d’aquí, gairebé cada episodi posa algun membre diferent de la família al centre, però la història va endavant i enrere, tendint sempre a retornar a la llar com a explicació de tantes coses. De la llar, i sobretot de la mare, la Naomi, una exegesi de l'arquetip de la mare jueva, que es fa present a la vida dels altres personatges fins i tot quan ja no hi és.

Bob-Waksberg aplica la seva habilitat per combinar comicitat extrema (el primer episodi desprèn l'energia caòtica de La festa de Blake Edwards), la sàtira de certs costums i sistemes (els pares ultraprotectors del sisè episodi, l'espiral (auto)destructiu del capitalisme del setè...) i l'abraçada empàtica cap a allò que ens fa humans i ens manté plegats. Però, com que la sèrie és més sintètica, també anticipes més la "fórmula" d'èxit del creador. Pel que fa a l'animació, Bob-Waksberg fuig de la sofisticació tant tècnica com estètica per oferir uns dibuixos simples, realistes i familiars, més similars als dibuixos animats que vèiem a la tele el segle passat.

En un moment de la trama, un dels personatges de la sèrie es fa, de forma inesperada, ortodox. Les discussions al voltant d'aquesta tria subratllen la voluntat de Long story short d'explicar, més enllà de la pràctica religiosa, què significa ser jueu als Estats Units avui en dia. La sèrie, que arriba temporalment fins al 2022, no entra en política internacional. Potser en la propera temporada, ja confirmada, s'hi anima.