'Departament Amades': i si els minairons i les dones d'aigua visquessin entre nosaltres?

A Departament Amades hi apareixen dones d'aigua, minairons, bruixes, dimonis, l'home del sac i el comte Arnau. Però la nova sèrie de ficció que ha estrenat 3Cat no és una mirada clàssica a la mitologia catalana ni un programa de divulgació d'arrel etnogràfica. Aquesta ficció creada per Júlia Cots i Jordi López Casanovas és una aproximació al folklore des d'un format que defuig el to habitual d'un costumari sobre llegendes tradicionals. Departament Amades adopta el model de sitcom laboral que va encunyar The office: som davant d'una comèdia d'oficina en mode de fals documental amb la càmera sempre en moviment, els personatges trencant la quarta paret amb mirades de complicitat cap a l'audiència i una visió desmitificada del lloc de feina com a espai de productivitat. Ara bé, el registre de la sèrie aparca el cinisme del format que van crear Ricky Gervais i Stephen Merchant per situar-se a mig camí entre l'humor més amable de Parks and Recreation i el to de comèdia pedagògica familiar de Fuet.

El punt de partida de Departament Amades és una Catalunya en què les figures de les llegendes populars no formen part només del patrimoni cultural, sinó que viuen entre nosaltres, sense que en siguem conscients. El Departament del títol és l'oficina pública que s'encarrega de vetllar pel patrimoni popular immaterial. Però també supervisa, de forma secreta, la bona convivència entre humans i criatures fantàstiques. De fet, bona part dels integrants del Departament són éssers híbrids o humanitzats. El cap, l'Arnau (Joan Negrié), és el famós comte glossat per Joan Maragall i Josep Maria de Sagarra. L'ànima del departament és la Dolça (Anna Moliner), una treballadora entregada, mig humana i mig dona d'aigua, capaç d'encisar els homes amb el seu cant. I el Kike (Kike García), el funcionari exemplar, és descendent de minairons i humans de Santa Coloma (de Gramenet, suposem).

Tot i els símptomes de desgast del format, Departament Amades, produïda pel Terrat, funciona prou bé perquè els guionistes i bona part dels intèrprets se'l creuen, li atorguen un encant ineludible i el fan rutllar. Els dos intèrprets més joves, Paula Jornet i Joan Esteve, encarnen amb més que convicció dos rols arquetípics de la sitcom laboral, l'empleada novella i l'endollat. Com a funcionari addicte a les rutines, en Kike García sap trasplantar als codis de la ficció el seu bagatge en l'àmbit del monòleg. La Moliner canalitza la seva energia joiosa en el seu rol de cap, però en els moments clau (el combat coral de dones d'aigua, per exemple) no es fa lluir el potencial dels seus talents. Amb algunes estrelles convidades passa el mateix: la Judit Martín (com a dona d'aigua que pertorba la pau de les piscines municipals) i en Miguel Noguera (com a home del sac) estan desaprofitats. En general, la inserció de les trames amb els personatges mitològics no qualla tant com la comèdia d'oficina. I l'esplendor visual de les llegendes del país es mereixia no quedar reduït a dibuixos generats amb intel·ligència artificial.

La sèrie també apunta però no gosa endinsar-se en debats oportuns, com la competència que el Ratoncito Pérez castellà fa als Angelets de les dents catalans. Departament Amades també confirma com la plataforma 3Cat s'ha convertit en els llimbs on van a parar les ficcions amb més vocació innovadora (com va passar també amb la Sala polivalent de La Calòrica) però en les quals la televisió pública no sembla acabar de confiar.