'Portobello', la sèrie que mostra la justícia italiana com una comèdia de l’absurd

Història viva del cinema italià, Marco Bellocchio gaudeix, amb més de vuitanta anys, d’una nova edat d’or en la seva carrera, que s’ha expandit darrerament a la ficció televisiva. Fa quatre anys estrenava Exterior nit, una sèrie al voltant d’un assumpte recurrent en la seva obra: el segrest i assassinat d’Aldo Moro i la repercussió que va tenir en el mapa polític del seu país. Ara estrena la també esplèndida Portobello, que manté diferents punts de contacte amb el títol anterior. Un altre cop, som davant d’una minisèrie centrada en el calvari real d’un polític italià, en aquest cas Enzo Tortora (Fabrizio Gifuni, que també feia de Moro), membre del Partit Radical però molt més conegut com a presentador d’un magazín televisiu d’enorme èxit a la Itàlia dels setanta, el Portobello del títol.

En la cúspide de la seva fama, Tortora va ser acusat de pertànyer a la Camorra per alguns "penedits" i "exafiliats", antics integrants de l’organització criminal en procés de col·laboració amb la justícia. Malgrat que no existia cap prova que vinculés el polític amb la màfia, Tortora va ingressar a la presó i va ser jutjat en un dels processos més vergonyosos de la història del país. Quan per fi va quedar provada la seva innocència, estava tan malalt que va morir pocs mesos després, als 59 anys.

La violència del sistema

Bellocchio, per tant, torna a centrar-se en una figura pública víctima d’una violència del sistema, cosa que li permet oferir un retrat d’Itàlia a través del paper que hi juga l’art de la representació. Som davant d’una sèrie que amb prou feines es mou en exteriors. La Itàlia de Portobello és aquella que socialitza des de casa a través de la programació televisiva. El director de Vincere (2009) no és tan crític amb el paper de la pantalla petita en la deriva de la cultura i la política italianes com altres col·legues seus, de Federico Fellini a Matteo Garrone. Però mostra el paper de la televisió a l’hora de vertebrar una nova forma de cultura popular que uneix el país i propicia l’èxit del protagonista, fins al punt que un petit camorrista tancat a la presó, Giovanni Pandico, s’hi obsessiona i decideix incriminar-lo davant de la policia.

Tortora esdevé així la víctima d’una acusació absurda que, en lloc d’aclarir-se, es fa cada cop més greu. En un dels seus últims llargmetratges, El traïdor (2019), Bellocchio recreava els grans judicis contra la màfia que van tenir lloc als anys vuitanta. Aquí hi torna, però des d’una altra perspectiva. En lloc de celebrar el paper heroic de tants jutges a l’hora de perseguir aquests criminals, mostra com les dinàmiques judicials van acabar escombrant innocents com Tortora. El director ho plasma tot convertint el judici en una comèdia de l’absurd en què es fa palès aquell gust tan italià per la retòrica, en aquest cas la de les mentides.

Resulta fascinant com Bellocchio i els seus guionistes posen al centre aquesta capacitat de representació oral, cadascun en el seu registre, dels camorristes aferrats al seu relat falsari. No els cal subratllar la naturalesa de farsa de tot plegat, perquè s’evidencia per ella sola, mitjançant també les interpretacions sublims dels actors. Sobretot de Lino Musella en el paper de Pandico, un d’aquells antagonistes elaborats amb tots els matisos perquè esdevingui un personatge diabòlicament fascinant. Amb el ritme propi de les millors sèries contemporànies, Portobello també recorda aquelles ficcions dels orígens de la televisió, gairebé sempre ambientades en localitzacions interiors, en què guionistes de primera i intèrprets d’origen teatral es posaven al servei de la creació de la millor ficció televisiva possible.