'Policias de Nueva York': la sèrie que va trencar tabús i va redefinir el drama policial
Del nu frontal a la redempció d’un detectiu alcohòlic, com la ficció de Bochco i Milch va sacsejar la televisió
BarcelonaCada diumenge d'estiu, l'ARA repassa alguna de les sèries més polèmiques de la història de la televisió. El tercer lliurament correspon a Policías de Nueva York, una sèrie policial que va trencar les costures de la televisió en obert.
Abans que Netflix normalitzés el contingut per a majors d’edat al menjador de casa, hi va haver una sèrie que ho va canviar tot. Era 1993 i la cadena ABC —una de les tres grans dels Estats Units— es jugava la pell amb Policías de Nueva York, un drama policial amb un objectiu clar, sonar i semblar real. A qualsevol preu. No era una sèrie de policies convencional. Els seus protagonistes deambulaven per una Nova York bruta i asfixiant, però també pel seu propi infern personal, l'alcoholisme, el racisme interioritzat, les relacions de faldilles i prejudicis. I, per primer cop en una cadena pública, hi havia nu frontal masculí. I, com sol passar, la polèmica va alimentar la fama. Policías de Nueva York no només va sobreviure, sinó que va triomfar. Va guanyar 20 Emmys, un Peabody i, sobretot, va obrir la porta a tot el que vindria després. Si avui existeixen The Wire, The Shield o Breaking Bad és perquè abans algú es va atrevir a posar en antena un detectiu alcohòlic i racista que, al llarg de dotze temporades, es redimia a la vista de tothom.
El protagonista involuntari va ser Andy Sipowicz, interpretat per Dennis Franz. Inicialment, havia de ser un personatge secundari —un poli fatxa i borratxo—, però la marxa sobtada de l’actor David Caruso després de la primera temporada va obligar els guionistes a reconfigurar la sèrie. I el qui havia de ser un “Sancho Panza” es va convertir en el nucli de la ficció. Sipowicz va passar de mascle violent i colèric a figura paternal, aprenent a conviure amb companys negres, superiors gais i una sobrietat que li costava tant com atrapar assassins. A diferència d'altres sèries, aquí els policies no eren superherois, eren humans, amb rancúnia, vergonya, trauma i remordiments. Sipowicz no es redimia en un capítol, sinó al llarg d’una dècada. Amb ell, Policías de Nueva York explotava l’antiheroi modern. Com després farien Tony Soprano o Walter White, l'Andy era desagradable, però fascinant. I, sobretot, complex. El públic no l’estimava perquè fos perfecte, sinó perquè era real.
Un escàndol televisat
La sèrie va néixer entre boicots. El seu cocreador, Steven Bochco, volia una sèrie de classificació R —el nivell més restrictiu per a les pel·lícules que contenen massa violència, contingut sexual i llenguatge groller— en una cadena familiar, i ho va aconseguir. El primer episodi mostrava un cul masculí en pantalla. I la cosa no va agradar. Una quarta part de les emissores afiliades a ABC es van negar a emetre el capítol. Grups ultraconservadors van cridar al boicot. I alguns anunciants van fugir. Però la jugada els va sortir rodona, l’escàndol va servir de màrqueting involuntari. La sèrie va debutar amb gairebé 23 milions d’espectadors i, davant el soroll, molts espectadors van córrer a veure de què anava aquella cosa tan “escandalosa”. El rebuig es va convertir en premi.
Les controvèrsies no es van acabar allà. Policías de Nueva York es va mantenir com una font constant de debat els anys i temporades següents, amb escenes que mostraven altres nus integrals —com el de l’actriu Charlotte Ross el 2003, que va provocar una multa d'1,2 milions de dòlars de la FCC, posteriorment anul·lada— i trames que abordaven temes delicats com la brutalitat policial, l’alcoholisme, la corrupció interna i les relacions sexuals entre col·legues.
Si als anys noranta Policías de Nueva York era la bèstia negra de la moral conservadora, dues dècades després en conservem el llegat. En un món on Euphoria és acusada de fer porno emocional per a adolescents, la sèrie de Bochco i Milch sembla gairebé moderada. Però va ser ella qui va obrir la porta. Policías de Nueva York no fugia de la incomoditat, parlava d’addiccions, de prejudicis, de dol, mostrava la violència institucional i les seves conseqüències. I va assumir que el públic podia —i havia de— veure-hi més enllà del que era segur o amable.
Quan es va acomiadar, el 2005, Policías de Nueva York ho va fer amb una última imatge de Sipowicz, ja sergent, assumint el lideratge del 15è districte. Una imatge de redempció, però també de continuïtat. La sèrie havia canviat, com ell. I havia canviat la televisió amb ella. El seu impacte no es mesura només en premis o audiències. Es mesura en l’acceptació del gris, en la representació de personatges defectuosos, en la idea que la veritat no sempre és còmoda ni bonica. Avui això sembla natural, però el 1993 era revolucionari.
Policías de Nueva York no només va redefinir el gènere policial: va redefinir què podia ser la televisió. Sense ella, la pantalla encara seria més falsa, més neta, menys valenta. I, potser, encara esperaríem que els policies fossin herois de postal.