BarcelonaIñaki Mur (Barcelona, 1993) es va fer conegut per sèries com Merlí, però ja fa temps que va deixar enrere aquesta etapa. Ara interpreta Salvador Dalí a This is not a murder mystery (Esto no es un misterioso asesinato a Filmin), una sèrie belga ambientada en els anys trenta del segle XX que funciona com una mena d'Agatha Christie en què els principals sospitosos d'un assassinat són artistes surrealistes com el mateix pintor català, Man Ray, René Magritte o Lee Miller. La història s'inspira en la relació real entre el magnat i mecenes Edward James, propietari de la finca de West Dean a West Sussex, i el cercle surrealista internacional. La sèrie s'estrena el dimarts 7 d'abril.
Com arribes a aquesta sèrie, que és un projecte bastant singular: sèrie belga, feta en anglès...?
— La meva representant em va trucar i em va dir que li havia arribat una proposta de càsting per fer de Salvador Dalí. En aquell moment penso: "Ostres, tu, que xulo seria fer això". Vaig demanar uns dies per preparar-me i em vaig amarar amb tot el material que vaig trobar. Vaig gravar el càsting a casa i vaig enviar una carta al director, que és una cosa que no acostumo a fer, però vaig pensar que havia d'anar a totes. A la carta li explicava que en el càsting havia fet un accent català perquè creia que identitàriament era important i que jo era català. Al cap d'un parell de dies em van trucar per fer el càsting a Bèlgica i em van dir que estaven entre jo i un altre noi. Vaig ser l'últim actor a entrar perquè els va costar molt trobar algú que els encaixés. Em vaig tancar dues setmanes a casa llegint i mirant tot el que vaig trobar de Dalí.
Tenies molt coneixement previ de la seva figura?
— Al final coneixia moltes coses, era una figura molt familiar. Però quan et donen uns guions, investigues i vas veient què et funciona i què no, perquè Dalí és un pou d'informació i ambigüitat infinit. No saps mai del tot què és veritat i què no. El Dalí de la sèrie és un Dalí molt concret, el dels anys trenta, quan encara no era la idea que tenim avui dia d'ell. Em van donar molt espai per crear.
Vas estudiar l'educació primària en una escola anglesa i, en canvi, en aquesta sèrie has de parlar l'anglès de forma no especialment correcta. Va ser fàcil desconstruir una llengua que domines?
— Em va sortir de forma orgànica. Dalí parlava molt bé francès, però amb l'anglès feia el que podia. Vaig intentar apropar-me el màxim possible a un accent empordanès en anglès. L'anglès l'havia de parlar bé i sí que és cert que haver anat a una escola britànica quan era petit ajuda. L'anglès és dins meu, encara que a vegades se m'oxidi.
La sèrie és un Cluedo però amb un univers molt particular, que és el dels artistes surrealistes.
— Això és el que més m'ha agradat de tot plegat. De tota la cerca que vaig fer de Dalí hi va haver dues coses que em van servir moltíssim. Una era un llibre de Taschen que analitzava les obres de Dalí segons el moment en què es van pintar i quins simbolismes tenien en aquell moment per a ell. I, després, una sèrie documental que es va estrenar a TV3 amb motiu del centenari del seu naixement. Em va donar una visió molt polièdrica de qui era ell i vaig poder triar moltes coses. En un dels episodis hi havia una cosa molt guai que era una entrevista, de les últimes que li van fer, i el material brut de càmera [el material que no es va utilitzar]. Ell no sap quan l'estan gravant i quan no l'estan gravant. I veus com canvia quan creu que l'estan gravant. Vaig jugar molt amb aquesta cosa de quan ell se sent vist i quan ell està tranquil en la seva intimitat.
Aquesta és una sèrie internacional. És cap a on vols dirigir la teva carrera?
— Els actors el que volem és treballar. A Catalunya el pastís és molt petit, realment. Jo ara mateix visc a Madrid, però m'encantaria treballar més a Catalunya. Curiosament en els últims anys la majoria de les coses les he fet fora, però ha sigut perquè m'hi he trobat. M'atrau fer coses fora. M'encanta perquè és molt estimulant viatjar, conèixer gent d'altres cultures, veure com fan el mateix però des d'un altre lloc. La dinàmica de rodatge que tenen els belgues és superdiferent de la que tenim aquí. Vull dir, allà tots estàvem en silenci, ningú alça la veu i rara vegada veus un mòbil. Aquí som llatins, tot és molt més sorollós, més caòtic, però és més família.
A banda de la teva feina com a actor, has debutat com a guionista i director amb el curt Bye bye boy, que també es pot veure a Filmin. D'on neix aquesta necessitat de fer les teves pròpies històries?
— Sempre he estat molt inquiet i sempre he estat molt emprenedor. Quan tenia 17 anys em vaig apuntar a una companyia de teatre amb amics de Barcelona i vam fer tres produccions, autoproduïdes i autogestionades. Era tot un desastre, però vam aprendre moltíssim. I d'alguna manera, quan vaig fer El sitio de Otto, que és el primer projecte visual que vaig autoproduir amb amics de professió, alguna cosa em va canviar per dins. Em va semblar que era molt màgic tot el procés de desenvolupar una idea fins que germina i es comparteix amb el món. Allà vaig pensar a dirigir, que tampoc és un camí estable. Crec que estic destinat a ser precari, no ho puc evitar. Dirigir és molt dur també, perquè és molt frustrant i es pateix molt. És molt lent i s'ha de tenir molta paciència i molta resiliència, però hi ha un retorn molt bonic. Jo soc molt impulsiu i crec que, en certa manera, em fa anar contra natura.
No projectes aquesta imatge d'impulsivitat, sembles més aviat reflexiu.
— Soc superimpulsiu. Soc molt treballador, molt constant, però molt impulsiu. Tinc un tema amb el control, però soc una persona molt ansiosa. I sí que és cert que a mesura que em faig gran crec que he guanyat en racionalitat i control, que és el que estic treballant últimament amb la meva terapeuta. Però quan una cosa la veig molt clara no penso dues vegades si podré fer-ho o no, hi vaig. La por no em paralitza.
En el teu curt hi apareix el Francesc Orella, amb qui vas coincidir a Merlí.
— És el millor, el Francesc, la veritat. Jo l'estimo moltíssim. Va ser un molt bon capità de vaixell a Merlí. Vam aprendre molt tots d'ell i va ser un líder molt positiu, sempre. Li vaig trucar un dia i li vaig dir: "Mira Francesc, tinc un curt, hi ha un personatge secundari que m'encantaria proposar-te. Si no et ve de gust, cap problema". I em va dir: "I tant que sí, m'encanta, em flipa el guió, està guapíssim". Va ser molt generós amb mi i li estic molt agraït.
Merlí va marcar realment un abans i un després en la teva vida?
— Sí, crec que sí. Jo havia fet coses abans de Merlí, però Merlí et posa al mapa. Sí que és cert que durant molt temps sento que em va limitar molt perquè jo feia un personatge que era un dels menys normatius i la indústria t'etiqueta. Em va costar que em donessin accés a una altra mena de papers. A mesura que em vaig fent gran i el meu físic canvia de mica en mica se m'han obert altres portes. Però també tinc la sensació que si aquesta sèrie s'hagués fet aquí potser no m'haurien donat el paper de Dalí. Li haurien donat a gent més coneguda, Oriol Pla, Enric Auquer... Per a mi va ser molt validant artísticament. Direcció i producció van apostar per actors relativament desconeguts perquè volien centrar-se en els personatges, que eren grans artistes. No van entrar en joc altres valors de producció que, a vegades, determinen les coses.
Ara també es tenen molt en compte els seguidors a xarxes socials.
— No té res a veure amb la feina que fem, però no tinc clar fins a quin punt s'hi pot anar en contra. Pots intentar que no et defineixi. Jo he decidit no fer una carrera activa a xarxes. En el moment de Merlí ho hauria pogut esprémer molt perquè donava molts diners i jo després de la sèrie vaig estar un any i mig sense treballar. I els sous de Merlí eren una merda. Érem molt joves i també ho sabien. Són coses que aprens després quan has de negociar els teus contractes. En aquell any i mig vaig fer alguna col·laboració a xarxes i ràpidament vaig veure que no era el meu camí. Crec que cada decisió que prens et projecta cap a on et vols posicionar. Has de ser conseqüent amb el que tu vols.
Si Dalí encara fos viu potser utilitzaria les xarxes socials.
Seria un influencer de l'hòstia! Feia de tot: feia joies, havia fet escenografies per a Hitchcock, feia mobles. Segur que hagués explotat el món de les xarxes i ho hagués utilitzat com una instal·lació artística més.
