BarcelonaAquest diumenge es lliuren a Los Angeles els premis Emmy, els guardons que serveixen per honorar les sèries més destacades de l'any. La 77a edició està marcada per algunes nominacions històriques, com ara la de Harrison Ford, que aspira per primera vegada a un premi Emmy, i la d'Owen Cooper (Adolescència), el nominat més jove d'aquesta edició (15 anys). Als antípodes de Cooper hi ha Kathy Bates, de 77 anys, aspirant a millor actriu per Matlock i la nominada de més edat de la història dels premis en aquesta categoria. Més enllà d'aquestes curiositats, els premis Emmy serveixen per posar la lupa sobre unes sèries que aspiren a convertir-se en les ficcions més comentades de l'any.
Estranya, pertorbadora i fins i tot malaltissa, Severance és una d'aquelles sèries que fan volar el cap als espectadors que entren en el seu univers. Si la primera temporada d'aquesta distopia laboral ja era fascinant, la segona no ha fet curt: la complexitat de les seves trames s'ha multiplicat, així com el dramatisme. La història d'uns treballadors que accepten dividir la ment entre l'àmbit laboral i l'àmbit personal té un embolcall fascinant, amb una estètica i direcció artística que ja l'han fet icònica. Severance és la sèrie que ha aconseguit més nominacions en aquesta edició dels Emmy i en el lliurament dels guardons tècnics, que s'atorguen una setmana abans que els premis grossos, es va endur sis estatuetes, entre elles la de millor actriu convidada per Merrit Weber i la de disseny de producció. Entre la primera i la segona temporades hi ha hagut un compàs d'espera de tres anys i ara que ha tornat sembla que la producció d'AppleTV+ no hagi de tenir rival en les categories de drama (l'any passat la gran guanyadora va ser Shogun, que encara no té nova temporada i, per tant, no està nominada).
En un moment d'esgotament total pel que fa a la fórmula dels superherois de còmic, El Pinguïno ha aconseguit sobresortir reinventant-se en història de màfia. La minisèrie protagonitzada per Colin Farrell i Cristin Milioti presenta el gran enemic de Batman com un mafiós de tercera amb grans aspiracions i amb una oponent implacable, Sofia Falcone. Tot i que s'ha parlat molt de la caracterització de Farrell, l'autèntica MVP de la ficció és Milioti, que ha trobat un personatge a l'altura del seu talent, sovint soterrat per produccions que no li han acabat de fer justícia. Gràcies a aquest personatge, l'actriu ha aconseguit la primera nominació de la seva carrera.
Una de les grans sorpreses d'enguany és aquesta comèdia cinèfila que es riu de les dèries de la indústria de Hollywood al mateix temps que mostra la seva fascinació per ella. Més enllà de les virtuts tècniques –com ara el capítol dedicat al pla seqüència–, la gran fita de The Studio és ser una comèdia que provoca rialles, cosa no tan habitual si tenim en compte que en els darrers anys el gènere ha virat cap a un to més dramàtic que purament còmic. La sèrie de Seth Rogen té tots els números per arrasar a les seves categories. De moment, ja va triomfar en els premis tècnics, on es va endur nou estatuetes.
La sèrie de Mike White s'ha convertit en una cita ineludible per als seriòfils i això es veu en l'expectativa que genera la localització i el repartiment de cada nova temporada. La tercera temporada, ambientada a Tailàndia, potser no és la millor de totes, però compleix el seu objectiu com a divertimentoi critica els rics que es passegen pel món com si fos de la seva propietat. Com a sèrie coral que és sempre aconsegueix dominar les categories interpretatives i aquest any no n'ha estat una excepció: set dels seus actors aspiren a endur-se premi en els apartats de millors intèrprets secundaris.
Havia de ser un dels grans fenòmens de HBO Max i tot i que ha funcionat sembla que s'hagi quedat a mig gas pel que fa a repercussió entre el públic. Amb tot, el drama zombi protagonitzat per Pedro Pascal, un dels actors del moment, i Bella Ramsey, també és a la llista de les sèries que aspiren a més premis aquest any. Més enllà de les nominacions tècniques, l'actor d'origen xilè és qui podria donar realment la sorpresa la nit de diumenge. La segona temporada té un gir de guió protagonitzat per Pascal que va deixar astorats els fans –no tant els seguidors dels videojocs en què es basa la sèrie–. Potser aquest moment dramàtic és el que pot fer que s'endugui el premi a millor actor.
Si no fos per l'aparició de The Studio, Hacks seria la gran favorita a endur-se tots els premis de comèdia i reeditar l'èxit de l'any passat, quan va guanyar tres guardons de pes, el de millor comèdia, millor actriu per Jean Smart i millor guió. La sèrie, que ja porta quatre temporades, explica la complexa relació entre una humorista veterana i una de més jove que es converteix en la seva principal col·laboradora. En l'entrega més recent, la comèdia ha recuperat l'espurna que semblava començar a apagar-se en la tercera i ha mostrat els jocs de poder que s'estableixen en el món de la televisió. Guions sempre vorejant la perfecció i dues protagonistes, Jean Smart i Hannah Einbinder, que funcionen com un rellotge juntes.
Com en el cas d'El Pingüino, Andor s'escapa del motlle de sèrie galàctica al qual ens té acostumat el segell Star Wars. Si la primera temporada tenia tints de drama carcerari, la segona serveix com a comentari de la nostra realitat i recorda la importància de la resistència en moments convulsos. Visualment espectacular, la segona entrega aconsegueix unir acció emoció. Tot i que la majoria de les seves nominacions són per aspectes tècnics, aquest diumenge Andor també és una de les aspirants a l'estatueta a millor drama i millor guió dramàtic. El seu any només hauria estat més rodó si hagués aconseguit esgarrapar la nominació per a Diego Luna com a millor actor dramàtic.
Un altre dels nouvinguts als Emmy juntament amb The Studio és aquest drama mèdic que recupera l'esperit d'Urgencias. La sèrie protagonitzada per Noah Wyle no fa concessions als espectadors: això és una història mèdica que explora les contradiccions del personal sanitari i molts dels problemes als quals s'enfronten els Estats Units de Donald Trump. Les vides personals dels personatges queden en un segon pla, així que ningú es pot esperar un nou Anatomia de Grey. Així i tot, és una de les sèries més humanes que hem vist en els últims mesos i amb alguns dels personatges més ben escrits. Aconseguirà The Pitt arrabassar el premi al millor drama a Severance?
Cada any tenim un títol que es converteix en aquella sèrie de la qual tothom parla. Enguany l'afortunada ha estat la britànica Adolescència, que ha agafat el relleu de Mi reno de peluche, també del Regne Unit, com a minisèrie més comentada i angoixant del moment. El seu relat sobre l'impacte de la manosfera i les xarxes socials en els més joves connecta la sèrie amb l'actualitat i això sempre agrada a la crítica i els mitjans. Tenint en compte el ressò que ha tingut és força probable que la producció de Netflix s'imposi en les categories de minisèrie i deixi fora de joc El Pingüino. Si l'adolescent Owen Cooper guanya el premi a millor actor secundari de minisèrie, cosa més que probable, es convertirà en el guardonat més jove de la història dels Emmy.
Les sorpreses d'aquesta edició
La 77a edició dels Emmy pot marcar un abans i un després per a AppleTV+, que mai havia tingut tantes possibilitats de coronar-se com la plataforma guanyadora tant en les categories de drama com de comèdia. Tot i que és un servei d'estríming amb poca implementació si es compara amb altres de més populars com Netflix, l'aposta per sèries amb uns alts estàndards de producció i que parteixen d'idees força originals ha fet que AppleTV+ s'estigui guanyant un nom com l'hereva de la televisió de qualitat que practicava HBO a finals dels 90 i principis dels 2000.
Les nominacions per Severance i The Studio no han estat precisament una sorpresa, però enguany sí que hi ha alguns aspirants a premi que han agafat amb el peu canviat els mitjans especialitzats. És el cas de la nominació d’Uzo Aduba com a millor actriu de comèdia per La residència, una sèrie que Netflix va cancel·lar després de l’estrena de la primera temporada, que va rebre moltes garrotades de la crítica. Una altra de les sorpreses d’aquesta edició són les quatre nominacions per a Paradise, una ficció que podia semblar massa convencional per als premis, però que s’ha convertit en un petit fenomen de públic. Aquesta distopia ha aconseguit nominacions en categories importants: millor drama, millor actor protagonista dramàtic (Sterling K. Brown), millor actriu secundària de drama (Julianne Nicholson, que ja ha guanyat el premi a millor actriu convidada per Hacks) i millor actor secundari de drama (James Marsden).
En l’apartat de sèries totalment ignorades per l’acadèmia hi ha un lloc d’honor per a El cuento de la criada, un drama que en els seus inicis tenia fascinada la crítica, però que ha anat perdent força a mesura que sumava temporades i estirava trames com un xiclet. Ni tan sols el fet que aquest any s’hagi emès el final definitiu ha servit perquè aconseguís nominacions destacades: només en va gratar una, la de millor actriu convidada per Cherry Jones.