El subtil art de subjugar el convidat

Dimecres, al Todo es mentira de Cuatro, la presentadora Marta Flich va entrevistar un palestí que havia perdut part de la seva família en els atacs contra Gaza. Connectava amb ell en directe a través d’una videotrucada. Era Sami Ashour, president de l’associació galaico-àrab Jenin. Volia conèixer la situació dels seus familiars i l’angoixa que estaven passant. Ashour, en el seu discurs, va subratllar la importància d’humanitzar els palestins. Això va suscitar les sospites de la presentadora i li va fer una pregunta directa: “¿Pero tú condenas los ataques terroristas de Hamás?”, i davant dels arguments que donava el convidat intentant explicar el biaix de l’ús d’aquesta paraula, la presentadora li va repetir la pregunta, el va interrompre secament, va alertar que no volia confondre l’audiència amb aquell discurs i amb certa agressivitat el va alliçonar sobre qui era Hamàs abans de donar per acabada la conversa.

Aquesta setmana, a Talk TV, Piers Morgan, el periodista britànic que fa un mes va entrevistar Rubiales, connectava en directe a través de videotrucada amb l’humorista egipci Bassem Youssef. Quan Youssef es va mostrar crític amb el context polític que envoltava aquesta guerra, Morgan el va rebatre i interrompre en diverses ocasions. Youssef, plenament conscient de l’audàcia de Morgan com a interlocutor, va fer sarcasme amb la imatge que s’estava donant del poble palestí i les seves inherents ganes de matar. Youssef va recórrer a arguments històrics i va posar exemples sobre com es tracta informativament Israel i com es tracta el poble palestí. L’humorista també va carregar contra Morgan pel fet d’interrompre’l constantment, connectar a través d’un sistema que el situava en inferioritat de condicions comunicatives, tergiversar les seves declaracions i fins i tot replicar-li les seves opinions quan, al capdavall, era una entrevista.

Hi ha un patró en algunes entrevistes a palestins i familiars de ciutadans de Gaza que resulta inquietant. Per una banda, són convidats que apareixen emmarcats en un requadre, sovint a través de connexions precàries, que els converteix en persones virtuals i sense context, amb les dificultats afegides que això suposa per a un diàleg equilibrat. Se situen visualment en una mena de llimbs digitals com si no tinguessin dret a presència física. Molt al·legòric. En les entrevistes, se’ls consulta en tant que víctimes o familiars perquè expliquin les misèries, però no se’ls té en compte com a persones amb opinió i conviccions ideològiques sobre el que està passant a Gaza. I, en cas de fer-ho, són interromputs, amonestats, alliçonats o tallats en directe. Se’ls accepta com a víctimes o portaveus del dolor però no com a interlocutors vàlids davant un fet polític. A més, en alguns casos, com a Cuatro, se’ls utilitza d’esquer per donar pas a la publicitat, aprofitant la seva desgràcia com a reclam. Hi ha vegades que en la insistència perquè un interlocutor condemni uns fets o a privar-lo del dret a argumentar, més que voler-lo entrevistar hi ha ganes de subjugar-lo al rol que més convé.