Els suports mediàtics de Sánchez: pocs i en retirada

BarcelonaEls àudios de l'UCO no només han posat a prova la capacitat de resistència a la incomoditat dels seus socis polítics. També entre els suports mediàtics es detecten vacil·lacions i alguns dels tradicionals aliats als mitjans han marcat distàncies amb Pedro Sánchez durant les últimes setmanes.

El cas més paradigmàtic és el del diari El País i la Cadena SER, tots dos part del grup Prisa. El diari tradicionalment més afí al socialisme espanyol ha dedicat editorials durs al líder del PSOE, a qui ha reptat a sotmetre’s a una qüestió de confiança. Aquest posicionament editorial, però, cal contextualitzar-lo en les tensions que hi ha entre el president del grup, Joseph Oughourlian, i la Moncloa.

La negativa del màxim directiu de Prisa a tirar endavant el projecte d’un canal de televisió en obert –pensat precisament per mitigar el gran desequilibri que hi ha al panorama de la TDT– ha iniciat una guerra oberta que s’ha saldat amb la sortida dels executius més pròxims al partit. En resposta a això, des de l’executiu de Sánchez s’han fet gestions –de moment infructuoses– per afavorir una majoria accionarial alternativa al grup mediàtic amb l’ànim de rellevar Oughourlian.

Les tensions amb el grup Prisa fan que només Televisió Espanyola es mantingui com a bastió mediàtic favorable a Sánchez. Com a mínim, així ho consideren els seus adversaris polítics. El Partit Popular, per exemple, critica amb regularitat la periodista Silvia Intxaurrondo, a qui acusa de manca de neutralitat. L’any passat, en un període de sis mesos, va arribar a entrar fins a 23 preguntes a la comissió de control parlamentari de RTVE per continguts relacionats amb la presentadora, cèlebre per haver confrontat en una entrevista Alberto Núñez Feijóo.

Xabier Fortes és un altre dels periodistes considerats hostils pel PP, fins al punt que en va demanar el cap, durant les negociacions amb el PSOE per a l'última renovació del consell d’administració de l’ens estatal. Així mateix, va exigir la destitució de David Broncano, al considerar-lo també escorat cap a l’esquerra. El rodament de caps no només no es va produir sinó que el president de la corporació, José Pablo López, va incorporar Jesús Cintora a la graella, considerat també pròxim a les esquerres. El planter de periodistes criticats per la dreta inclou també Javier Ruiz, responsable de l’espai Mañaneros, amb una llarga carrera dins de Prisa i ocasional substitut de Cintora. Santiago Abascal va acusar-lo “d’assenyalar i demonitzar els votants de Vox per poder justificar i blanquejar la violència que pateixen al carrer”. Dies després, Ruiz va mostrar les amenaces que havia rebut arran del tuit.

Soledat a les privades

En tot cas, més enllà de la pública, a les privades Sánchez té ben pocs aliats. I els pocs que no li eren obertament hostils li han girat l’esquena. És el cas de Risto Mejide. Tot i que en el seu programa Todo es mentira ha tingut trifulgues tant amb els socialistes com amb els populars, en un panorama televisiu on Pablo Motos, Ana Rosa Quintana o Susanna Griso critiquen Sánchez dia sí dia també, els equilibris del publicista barceloní tendien a ser considerats més pro PSOE que pro PP. Al capdavall, la seva empresa ha tingut el PSC com a client i el xou que presenta a Cuatro ha comptat entre els seus col·laboradors precisament José Luis Ábalos, incorporat a la tertúlia tan sols dos mesos després de ser destituït.

Sigui com sigui, les tensions de Mejide amb Sánchez fa temps que duren. El febrer de l’any passat el director de comunicació del partit, Ion Antolín, va enviar un missatge de WhatsApp al programa en què el renyava per haver revelat la seva adreça de correu electrònic. “No tindreu ningú del PSOE mentre depengui de mi”, va escriure-li, i Mejide va mostrar l’amenaça de veto en pantalla.

Si quedava rastre de sintonia amb el PSOE, aquesta setmana va acabar saltant pels aires. En un missatge a la xarxa social X, Mejide escrivia: “No t’emboliquis, Pedro. Si no dimiteixes, no estàs assumint res. Havies d’escollir bons secretaris d’organització. I no ho vas fer. I havies de supervisar que es comportessin decentment. I tampoc ho vas saber fer. Ara, o dimiteixes i assumeixes la teva incompetència, o t’estàs rient dels ciutadans. La resta, postureig insultant”. El missatge va provocar la reacció irada de Javier Cárdenas, el seu arxienemic amb qui ha tingut diverses topades, que el va acusar de ser una “rata” que abandonava el vaixell, retraient-li els socialistes caiguts en desgràcia que va acollir en el seu xou.

Per tant, a Sánchez només li queda La Sexta, on noms com Antonio García Ferreras, Jordi Évole, Ana Pastor o el Gran Wyoming solen estar en el punt de mira de la dreta. I també aquí es comencen a observar algunes dissensions. Ferreras, per exemple, no es va estar de qualificar la reacció del líder del PSOE a l'aparició dels àudios de "raquítica, pobra, insuficient i molt deficient en un tsunami". Wyoming també expressava decepció davant les càmeres d'El intermedio. "Com és possible que un partit que presumeix de modern, progressista, generador, feminista... diposités aquesta quantitat de poder en personatges així? Què hi van veure? Què aportaven, a banda de tones de caspa?"

El desert digital

El panorama digital tampoc és massa falaguer per als interessos de Pedro Sánchez. No només hi ha majoria de diaris de dretes o d’extrema dreta, sinó que els que són de caràcter progressista tendeixen a bascular més cap a posicions pròximes a Podem o Sumar, com ara Eldiario.es, La Marea, Ctxt.es o Público. L’únic que manté una línia editorial afí específicament amb el PSOE és El Plural, fundat per Enric Sopena i actualment dirigit per Angélica Rubio, que va formar part de l’equip de comunicació del partit socialista el 2000 i, quatre anys més tard, va passar a ser assistent personal del president José Luis Rodríguez Zapatero i directora general de Coordinació Informativa de la secretaria d’estat de Comunicació. Més enllà d'això, la resta del panorama onlineés obertament contrari a Sánchez.