Susanna Griso, 0 - 'Influencer' trumpista, 1
Dimecres al migdia, els espectadors d’Espejo público van presenciar un d’aquells ridículs estrepitosos del periodisme que només alimenten el discurs de l’extrema dreta. Susanna Griso va quedar en evidència davant d’una convidada que, atès el seu popular discurs xenòfob i masclista, s’hauria pogut estalviar. Si a la ultradreta li dones la paraula, amb vergonya t’aixeques de la taula.
Van presentar Ada Lluch com la veu del trumpisme a Europa després d’estar-la anunciant llargament en pantalla. El vídeo de presentació del programa tenia la indecència d’anar a remolc del seu ideari esperpèntic: “Tiene un pasado del que se avergüenza: tuvo depresión, sobrepeso, fue feminista, vegana y era de izquierdas”. Els agradava subratllar que era catalana per aconseguir el combinat perfecte per als matins d’Antena 3. En el muntatge van incloure fragments d’una entrevista anterior que Griso ja li havia fet al programa. Una reincidència temerària que van pagar cara.
La influencer Ada Lluch és com si estigués programada per repetir idees ultraconservadores amb artificialitat i falsa convicció. Si Espejo público fos un programa ben preparat, haurien tombat els seus arguments. Però estan tan acostumats al pensament únic i a carregar cap a la dreta que la influencer va posar en evidència que Griso i els tertulians no disposaven de recursos ni dades. Només van saber posar-se al seu nivell i rebaixar el llistó argumental, com li agrada a la ultradreta. Ada Lluch va negar les desigualtats de gènere atribuint-les només a l’Àfrica, va negar la violència masclista, va abordar la seguretat ciutadana des del sensacionalisme més vulgar i des d’una perspectiva racista i xenòfoba. També va atribuir la violència als Estats Units a les persones transgènere. El cúmul de mentides, incoherències i animalades va sobrepassar Griso: “¡Cómo puedes decir estas barbaridades tan alegremente!” Aclaparada, va passar el testimoni als seus contertulians. Els cinc convidats tampoc se’n van sortir i, més enllà de posar exemples personals, no van fer més que alimentar la bèstia. Davant la precarietat d’arguments i sense dades, Griso va plegar veles: “Ada, vamos a hacer una cosa. Voy a reiterar la invitación. Vamos a venir con las estadísticas. Tú te traes las tuyas, yo me traigo las...”. Ada Lluch ho va frenar: “Yo las mías las tengo aquí”, va advertir, preparada per al combat. Però Griso, indefensa, la va emplaçar a una propera visita sine die per fugir del despropòsit. La convidada atacava: “¡En el momento en que veis que no podéis ganar un debate y se os explica la verdad, echáis a las personas! ¡Yo estoy diciendo lo que el 99% de los españoles piensan!”. Griso va donar pas a la publicitat. El ridícul no és només de la presentadora. És d’un suposat periodisme, tendenciós i autocomplaent, que es pensa que el pluralisme és donar altaveu a l’odi. I si l’asseus a la taula sense estar ben preparat el resultat no és un debat: és una cessió. La improvisació i la ingenuïtat davant dels discursos extremistes són una forma de complicitat mediàtica.