El telèfon de González, Aznar, Zapatero i Rajoy
La plataforma Movistar+ acaba d’estrenar una minisèrie documental en què repassa les legislatures dels quatre expresidents vius del govern espanyol. La companyia de telèfons per excel·lència, a més, ha tingut la fina ironia de titular-la La última llamada, entenent que el poder està sempre al costat del darrer telèfon que sona: el del despatx del president.
Als quatre episodis, un per cada president, asseuen el protagonista en una confortable butaca de pell per entrevistar-lo i simulen al seu voltant un despatx d’aire retro sense dissimular tot el que té d’escenari: l’espectacle en tres actes de la política.
La sèrie atrapa i és interessant, però té esquerdes en la construcció del relat. La música orquestral peca de sobrepresència per aportar majestuositat, però hi ha un excés de violins tristos en passatges concrets. També hi ha una idea massa preconcebuda sobre la soledat del poder. Però el pitjor de tot és la veu en off. Malgrat ser esporàdica fa nosa, perquè és tan amable que entra en aspectes valoratius i emocionals. Va més enllà d’un fil conductor que descriu els fets i acaba sent invasiva respecte a les reflexions que va fent l’espectador. És naïf, a vegades carrinclona, i està tan al servei del protagonista que, periodísticament, grinyola. Cada capítol, més enllà de la veu de l’expresident, està complementat per persones de confiança del seu mandat: familiars, ministres, secretàries o assistents. Gent propera que rema a favor del discurs principal. És molt simptomàtic com, en el cas dels presidents socialistes, hi ha certa paritat de gènere en les veus. En canvi, amb Rajoy i Aznar, tot són homes. Bé, tots no. L’excepció és Ana Botella, per afegir el component de la llàgrima.
Amb Felipe González, la manera com s’aborda el cas dels GAL és ridícula. Tampoc s’explica el perquè de la seva decisió de no carregar-se la cúpula d’ETA a França. Amb José María Aznar, només en el primer minut d’introducció a l’episodi, la paraula Espanya surt, escrita o pronunciada, fins a vuit vegades. Aznar ve a dir que els atemptats de l’11-M van ser per fotre’l a ell electoralment i el relat és molt indulgent amb el final del seu mandat. A José Luis Rodríguez Zapatero és a qui més se’l confronta amb els seus errors i punts dèbils, però la gestió de la crisi econòmica i el final d’ETA enganxen molt. El capítol de Mariano Rajoy agafa tints de comèdia, i la locució defineix el Procés com “un problema de sentimientos”. L’expresident del PP acaba considerant l’independentisme una cosa de la burgesia catalana i l’episodi de les urnes no té pèrdua: “No había movimientos de metacrilato significativos a escala mundial”. Els testimonis són incapaços de justificar les imatges de l’1-O i es desprèn un clima de derrota interna.
Com que, en tots quatre episodis, hi ha una mirada retrospectiva, hi ha menys pressió per les aparences. L’espectador confirma com, del que passa a la política, no en percebem ni una tercera part. I, observant les bambolines, corrobora fins a quin punt, quan les coses no van gaire bé, intenten vendre’ns una realitat paral·lela.