La televisió protegeix la Corona
Fa uns dies parlàvem del vídeo grotesc de l’emèrit promocionant les seves memòries. El ridícul magistral confirma que Joan Carles I ha passat d’exiliat decadent a ninot televisiu. La commemoració dels cinquanta anys de la Corona i la pretensió d’escriure un llibre li han acabat esclatant en contra, perquè els mitjans tenen clar que del vell monarca en poden treure més profit si espremen les seves misèries, més que no pas si el tracten com una figura institucional.
De manera molt oportuna, dimecres a la nit, després de La isla de las tentaciones, amb nocturnitat i traïdoria, Telecinco emetia El precio de... dedicat a la Corona. Un especial que alertava d’uns suposats àudios exclusius de Joan Carles conversant per telèfon amb Bárbara Rey. Deien que eren inèdits. Les gravacions, dosificades a mesura que avançava el programa, no semblaven en cap cas fruit d’una conversa innocent. Quedava claríssim que la domadora d’elefants no pretenia un diàleg càndid i seductor, sinó que, tot al contrari, estava estirant de la llengua el seu amistançat perquè ell li parlés de Sofia. Joan Carles I explicava foteta que la reina estava enfadada, que estava al cas de les seves infidelitats, que tenia esperança que la parella es pogués refer i que l’amenaçava sovint amb marxar de la Zarzuela, i fins i tot d’Espanya, assegurant que si ella se separava ell no duraria gaire en el seu càrrec.
El programa funcionava com un magazín que potenciava una aparença de falsa clandestinitat. Una quantitat ingent de periodistes experts en la Corona i alguns polítics explicaven anècdotes i revelaven circumstàncies que confirmaven la poca categoria personal de l’emèrit. No hi faltava l’omnipresent Eduardo Inda, que portava una corbata amb els colors de la bandera espanyola que semblava la del vídeo de YouTube que onejava darrere el rei. També entrevistaven Miguel Ángel Revilla, expresident de Cantàbria, a qui preferien presentar com “el único español demandado por el emérito”. Recuperaven també unes gravacions que una antiga amant del rei havia deixat per a la posteritat abans de morir. Les cintes, que ja s’havien utilitzat en una sèrie documental de la HBO, s’han convertit en un llegat pòstum per utilitzar a conveniència del context.
El relat i les proves per carregar-se el monarca no són nous. Al contrari, és un plantejament que funciona com un disc ratllat. Però aquesta unanimitat mediàtica és un suposat exercici de transparència que arriba tan tard que és sospitós. Com més es menysprea l’emèrit, més fàcil és construir la imatge d’un Felip VI exemplar i responsable. Joan Carles ha acabat convertit en una caricatura esperpèntica, però això té un efecte polític més subtil. Es desplaça el problema de l’àmbit institucional al terreny personal. És a dir, el que sembla que falla no és la monarquia com a estructura caduca i opaca sinó l’home, Joan Carles. Encara que pugui semblar que la televisió es carrega la monarquia, sens dubte, ara mateix, continua sent una de les millors aliades de la Corona.