'The Madison': la sèrie per redimir les dones

The Madison és una sèrie que sembla haver-se estrenat per Setmana Santa amb el propòsit de redimir-nos, especialment a les dones que viuen en zones urbanes. Protagonitzada per Michelle Pfeiffer i Kurt Russell, té una trama que el menú de SkyShowtime ja explica més del compte. Està creada per Taylor Sheridan, l’arquitecte del western contemporani. Però si us agraden les sèries sobre gent rica, ambients luxosos i paisatges extraordinaris, The Madison no us fallarà. Una dona de Nova York es veurà obligada a refer la seva vida lluny del seu món. El títol de la sèrie ja determina la importància que tindrà el paisatge en tot plegat. Agafa el nom del riu més emblemàtic de Montana, que travessa zones pròximes al Parc Nacional de Yellowstone. La natura i el territori seran tan determinants que esdevindran dispositius moralitzadors de les protagonistes. L’entorn del riu es convertirà en una mena d’àrbitre silenciós com a activador del drama familiar.  

The Madison té grans pretensions, però és d’una simplicitat extrema. En els crèdits finals, el primer capítol està dedicat a la memòria de Robert Redford, com un homenatge a la icona cultural i ideològica d’aquests paisatges. Més enllà de trobar una referència directa a la pel·lícula El riu de la vida, són evidents les al·lusions visuals a part de la cinematografia de l’actor. L’avioneta sobrevolant la verdor dels prats amb música emotiva, la pesca amb mosca en els meandres del riu, o els cavalls com a interlocutors de la intimitat dels personatges ens remetran a escenes de grans pel·lícules de Redford, sense que la sèrie aconsegueixi els mateixos resultats narratius. La sèrie és visualment extraordinària: la llum, els colors i els paratges filmats amb la càmera lliscant pel cel són fascinants, quasi hipnòtics.

L’argument juga a posar en contrast la Nova York més glamurosa però deshumanitzada amb la Montana més verge i salvatge. Però tot resulta d’una obvietat gairebé ofensiva. La gran ciutat, hostil i agressiva, és el lloc al qual les dones se senten especialment lligades, amb una addicció que ni elles mateixes poden explicar. Són el símbol del consum, el capitalisme i la frivolitat. Els personatges masculins, en canvi, són els que senten una relació gairebé profètica amb la natura, definida com allò que és autèntic, espiritual i revelador. Ells connecten amb la veritat de la vida. Caldrà un trauma perquè les dones es redimeixin i descobreixin l’engany en què vivien. El Madison les retornarà al valor de les coses senzilles, transcendents i pures. El riu esdevé metàfora d’aquesta existència en moviment constant, que transforma els personatges. A través d’una veu gairebé sepulcral, els homes guiaran les dones en la possibilitat de connectar amb una veritat que no havien sabut veure. Tot plegat edulcorat amb els diàlegs enganyosos i l’humor que provoquen les dificultats dels urbanites per adaptar-se a les meravelles del món rural, fins i tot renunciant a les comoditats del Manhattan més privilegiat. Però tot és tan bonic que gairebé ho perdones tot pel simple plaer de rendir-te a la contemplació.