Per què assetgen periodistes a Torre Pacheco?

L’escalada de violència a Torre Pacheco contra els immigrants de la localitat ha trobat una altra manera de manifestar-se a través de la televisió. Els grups d’extrema dreta i els seus simpatitzants han ampliat la seva agressivitat carregant contra els periodistes que estan cobrint els fets. Dimarts a la nit, La 1 va fer un especial, Odio en Torre Pacheco, conduït per Marc Sala i Ana Roldán. Un programa amb experts molt interessant tot i que una mica reiteratiu, més enfocat a aprofundir en l’origen d’aquest tipus de conflictes i la manera més pertinent d’abordar-los des del punt de vista informatiu, social, polític i econòmic. Tenien quatre reporters sobre el terreny, informant des de diferents punts. María Sánchez Chapinal era la periodista que connectava des del rovell de l’ou d’una de les concentracions. Al seu voltant s’observava tot de gent, la majoria homes, en una mena de compàs d’espera intimidant. Dempeus, donant voltes pel carrer, mirant el mòbil i observant des d’una certa distància com treballava la redactora. A diferència dels seus companys de cadena, no duia un micròfon de mà on s’identificava la cadena, sinó un petit micròfon agafat al coll del jersei. Ella mateixa va explicar que, tot i que no era el sistema òptim, s’hi havia vist obligada a causa de la forta tensió que l’envoltava. En una connexió posterior, els espectadors en vam ser testimonis. La seva crònica va quedar ofegada pels crits i insults. Un dels meus recurrents va ser el de puta.

Van ser molts els professionals dels mitjans de comunicació que van patir l’assetjament dels violents i les cadenes respectives en van ensenyar les imatges. Andrea Herrero de Malas lenguas, Arancha Jiménez de RNE, Elena Gómez de Tardear, Esther Yáñez d’Espejo público i tants d'altres. Moltes de les que vam veure eren dones, perquè alguns dels energúmens que les envoltaven i els barraven el pas s’atrevien més fàcilment amb elles. El masclisme és un altre tret de la ultradreta i es delatava en la transmissió. Les seqüències d’aquests grupuscles irats perseguint les periodistes, que havien de desplaçar-se del seu lloc de treball i ser protegides, era una imatge que els interessava mostrar. No es tracta només d’atacar la llibertat de premsa i d’erosionar la confiança ciutadana en els mitjans de comunicació. L’escena de l’assetjament i esperar el moment del directe per fer-ho és una exhibició de força que contribueix a l’espectacle i al protagonisme que busquen aquests ultres. Mentre assetjaven periodistes, tot un estol de càmeres i mòbils formaven part de l’escena per mostrar-ho. És lògic que s’expliqui i que s’ensenyi per contextualitzar la tensió, no per esdevenir l’epicentre de la informació. Però hem de tenir present que és una forma més de violència que utilitzen no només per silenciar, sinó per imposar globalment el relat de la por que els convé per créixer.