Els darrers dies, arran dels incidents violents a Torre Pacheco (Múrcia), el líder de Vox, Santiago Abascal, ha tornat a desplegar la seva retòrica més aspra en qualificar la immigració irregular de plaga. En una roda de premsa el 14 de juliol, va descriure la situació com una “autèntica plaga” a escala nacional. Altres membres de la seva formació han exigit deportacions massives i es neguen a condemnar les crides a la “caça” de migrants llançades per grups ultres. L’elecció del mot no és innocent: les plagues són destructives, invasives, impossibles de controlar; provoquen fàstic i por i cal exterminar-les. De moment, és cert, Vox no arriba tan lluny: el seu programa no proposa literalment la “caça” ni l’extermini, sinó l’expulsió immediata i generalitzada, fins i tot dels fills de migrants ja nascuts a Espanya. Però les paraules són llavors: quan es normalitza anomenar plaga a un grup humà, el següent pas –la “caça” o l’“extermini”– comença a considerar-se socialment justificable.
La història de la humanitat ens ensenya que els genocidis no sorgeixen d’un dia per l’altre. No són espurnes espontànies de violència col·lectiva, sinó el resultat d’un procés llarg i calculat, en què les víctimes són primer assenyalades, després deshumanitzades i finalment aniquilades. En aquest procés hi ha etapes perfectament identificables: l’estigmatització, la segregació, la negació de la seva humanitat i, sovint, la comparació amb animals. Però no amb qualsevol animal: no se’ls compara amb cavalls o lleons, sinó amb rates i paneroles, amb aquells éssers que instintivament associem amb la por, la brutícia i la repugnància. El paral·lelisme és tan inquietant com evident. La propaganda nazi mostrava els jueus com rates que infectaven Alemanya i que havien de ser exterminades pel bé de la nació. A Ruanda, durant els cent dies del genocidi del 1994, la ràdio anomenava els tutsis inyenzi –paneroles– i instava els hutus a “trepitjar-les”. Ambdós crims contra la humanitat van ser possibles perquè prèviament la societat es va acostumar a pensar en les seves víctimes no com a éssers humans amb drets i dignitat, sinó com a plagues repulsives.
Abascal no és Hitler ni és el coronel Bagosora, però les paraules que fa servir ressonen amb la mateixa freqüència d’odi i degradació. Anomenar “plaga” a un col·lectiu de persones –que, a més, en molts casos tenen nacionalitat espanyola– suposa fer un salt qualitatiu i perillós en el procés de negació de la seva dignitat. Aquesta negació és exactament el que les lleis i les democràcies modernes van prometre erradicar després dels horrors del segle XX.
Per això no n’hi ha prou amb la condemna política. Aquest tipus de discurs també hauria de tenir conseqüències jurídiques. La llibertat d’expressió no empara la incitació a l’odi ni la negació de la condició humana dels qui són part de la nostra comunitat. La jurisprudència internacional ja ha advertit que no cal que hi hagi matxets als carrers perquè el crim hagi començat: s’origina amb les paraules.
En aquest sentit, la sentència del Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (ICTR, per les seves sigles en anglès: International Criminal Tribunal for Rwanda) en el cas The Prosecutor vs. Ferdinand Nahimana, Jean-Bosco Barayagwiza and Hassan Ngeze (ICTR-99-52-T, 2003) va establir amb claredat que l’ús d’expressions com “paneroles” per referir-se als tutsis constituïen incitació directa i pública al genocidi. En la seva històrica sentència, va subratllar que aquestes paraules no eren meres metàfores retòriques, sinó actes amb impacte inqüestionable perquè contribuïen a la preparació psicològica i social per a l’extermini. Per tant, el llenguatge que deshumanitza i estigmatitza en un context de tensió i risc, aplicat a grups minoritaris susceptibles de discriminació racista, no queda emparat per la llibertat d’expressió i pot ser punible quan contribueix a incitar a la violència.
Les democràcies es construeixen sobre la premissa que tots els éssers humans són iguals en dignitat i drets. Quan un líder polític qualifica altres éssers humans de plaga, vulnera aquesta premissa, erosiona el marc de convivència i avança perillosament cap a un escenari en què la violència es torna pensable, justificable i, finalment, inevitable.
Una societat decent no es pot permetre ni políticament ni jurídicament aquesta deriva. Els migrants no són plagues, ni paneroles, ni rates: són persones. No se les pot jutjar pel seu color de pell o pel seu origen. Només pels seus actes, i aquests només poden ser avaluats pels tribunals. I qui aspiri a governar aquest país hauria de recordar-ho en cada discurs. Perquè amb aquest llenguatge, Vox s’alinea clarament amb alguns dels discursos més destructius del segle XX. Els seus dirigents i els seus votants haurien de ser plenament conscients del que estan defensant i no podran al·legar ignorància si les conseqüències d’aquestes paraules, tard o d’hora, acaben materialitzant-se –i Torre Pacheco en sembla un exemple–. Perquè les paraules no són innòcues, poden ser directament delictives i, en altres ocasions, com ja sabem, el preludi dels pitjors delictes imaginables.
