Leila Nachawati Riego: "Anomenem tercera generació a ciutadans espanyols"
Periodista, escriptora, activista pels drets humans
BarcelonaLeila Nachawati Riego, periodista i escriptora gallegosiriana, és una activa defensora dels drets humans. De pare sirià i mare gallega, ha desenvolupat la seva carrera entre els dos mons i, per això, és una veu que s’ha d’escoltar. Forma part de l’Associació pel Progrés de les Comunicacions, una xarxa internacional de drets humans que promou la justícia social a través de les tecnologies d’informació i comunicació. També imparteix cursos sobre violència i mitjans de comunicació a la Universitat Carlos III de Madrid.
Han passat 25 anys de la violència d’El Ejido i ara estem paint la de Torre Pacheco o l’incendi de la mesquita de Piera. ¿Hi ha un fil conductor entre aquests incidents en un país com Espanya que tradicionalment s’ha definit com un país no racista?
— És qüestionable que Espanya no sigui un país racista. Espanya forma part d’una Mediterrània on hi ha una tradició en què el nord sempre ha mirat al sud amb condescendència i sempre ha mirat al sud amb clixés, amb imatges preconcebudes, com passa moltes vegades entre llocs fronterers.
Per què la violència se centra en la migració magribina?
— Tenim una història molt àmplia i molt antiga que data de segles. Sens dubte té un moment clau també en aquesta expulsió dels musulmans i dels jueus d’Al-Àndalus i tota la construcció posterior que s’ha fet de la idea d’Espanya, tal com es presenta ara, sobretot per part d’aquests grups conservadors o ultres, part d’aquesta noció d’Espanya que és una ficció i que és herència només de la identitat cristiana. En realitat, Espanya és un gresol de milers de cultures, de moltíssima infinitat de cultures, per la qual han passat diferents civilitzacions i pobles i on hi ha hagut una presència molt forta de l’àrab i del musulmà que no obstant es nega. Aleshores, partim d’aquí i partim de la història també entre Espanya i el Marroc i d’aquella falsa germandat que venia el règim de Franco, ja que hi ha moltíssims clixés i moltes visions racistes, orientalistes i de condescendència cap a l’altre del sud que expliquen molt la deshumanització actual que vivim avui i que fructifica en casos com fa uns anys.
Si hi havia dubtes, Torre Pacheco ha deixat clar que els grups xenòfobs estan molt organitzats. Se’ls ha deixat créixer, se’ls ha tolerat perquè hem volgut creure que eren quatre eixelebrats?
— És evident que s’ha donat ales a discursos que fins fa poc estaven als armaris i que estem veient que, per descomptat, és una qüestió local, és una qüestió nacional, però també és molt europea i global. S’ha permès que certs discursos d’incitació a l’odi campin lliurement sota un suposat paraigua de la llibertat d’expressió. I amb aquesta excusa s’ha permès que creixessin aquests grups i que estiguin ara molt crescuts en un context que és, per descomptat, local. És molt murcià, però també és molt espanyol, i veiem que s'ataca el més feble, les persones migrants, les persones refugiades, que són les més vulnerables i les que més protecció necessiten. Ataquen precisament la baula més feble de la societat.
Espanya definitivament deixa de ser una excepció, sense grans enfrontaments racials?
— No crec que Espanya hagi estat una excepció a Europa. Crec que tenim un govern que és una excepció a Europa. Però això no vol dir que no hi hagi un caldo de cultiu i que no hi hagi un moviment social, polític, que vagi en aquesta direcció des de ja fa molts anys. El que passa és que els moviments migratoris a Espanya són més recents. Espanya era un país d’emigrants fins fa molt poc i és un país que rep immigració des de fa poques dècades.
Llavors, Torre Pacheco pot ser l’inici del que van viure a Europa fa anys?
— Espanya té una tradició de menys temps i, no obstant això, no ha après com no alienar l’altre. Tenim aquí persones que les anomenen de tercera generació, cosa que no existeix. Són ciutadans espanyols que moltes vegades no tenen cap contacte amb l’idioma àrab, no tenen cap contacte amb la religió musulmana, no tenen cap contacte amb el Marroc ni amb Algèria i, no obstant això, no se’ls permet ser espanyols. Llavors se’ls generen tota mena de sentiments de no integració en un país que els rebutja. Aquesta és la lliçó que ens mostrava França i que per desgràcia no hem après.
Aquesta era la pregunta que li volia fer. Cometrem els mateixos errors?
— Qüestions que s’estan veient a França o a Alemanya des de fa molt més temps ja les vivim ara a Espanya sense haver après res, començant per la qüestió que no hi ha immigrants de segona generació. Hi ha immigrants i després els seus fills, que són ciutadans espanyols. Però Espanya, igual que la resta d’Europa, ja no és, si és que ho ha estat alguna vegada, la societat blanca, homogènia, cristiana en què a molts els agrada reflectir-se.
Què som, ara?
— Som en una Europa i en una Espanya conformada per diferents cultures, religions, un teixit social molt més divers del que moltes vegades es representa als mitjans de comunicació i fins i tot als espais públics. I no assumir aquesta diversitat i aquesta riquesa fa que es vegi com un enemic en comptes de veure’s com a part del que ja tots som.
Les dones musulmanes amb hijab són assenyalades, fotografiades al carrer per penjar les imatges a les xarxes i fer-ne escarni públic. Per què es veuen com a enemic?
— S’assenyala les dones musulmanes perquè són, de nou, la baula més feble dins la baula més feble. Estem parlant de diverses capes d’opressió per ser dones, musulmanes, migrants o refugiades. Aleshores, quan hi ha un senyal o una indumentària tan visible com pot ser un hijab, ja que són un blanc més fàcil encara, se les ataca. I precisament pel fet que siguin dones, jo crec que des del feminisme és molt important veure aquesta intersecció entre el masclisme i el racisme, que solen anar plegats. Aquests grups ultres, com no podia ser d'altra manera, a més de ser racistes també són misògins, també són masclistes, són un compendi de tots aquests suposats valors tradicionals, que més que valors són atemptats contra la dignitat humana i els drets humans.
L'esquerra ha badat en aquesta qüestió?
— No sé si es pot parlar de l’esquerra política i social com una cosa homogènia. Crec que hi ha diferents agendes, diferents interessos, diferents visions. Tant de bo hi hagués un consens basat en la defensa de valors, de principis, de drets humans i de la nostra pròpia Constitució, que fes que defensar aquesta mena de postulats no pogués ser una arma llancívola i no suposés guany electoral.
