Si us va agradar 'Nada' i 'El encargado'...
La tripleta de creadors argentins formada pels germans Gastón i Andrés Duprat i Mariano Cohn ens estan proporcionant unes sèries esplèndides, amb sentit de l’humor i amb l’habilitat per retratar la condició humana connectada a la inèrcia dels temps que corren. Després de Nada i El encargado (totes dues a Disney+), ara han creat per a Movistar+ la magnífica Bellas artes. Igual que les anteriors, el protagonista és un home madur i malhumorat, superat per les transformacions socials, que se serveix de l’experiència i l'enginy per subsistir.
A Bellas artes la figura central és Antonio Dumas (Óscar Martínez), un cèlebre gestor cultural i historiador de l’art que, contra tot pronòstic, aconsegueix el càrrec per dirigir el Mideam, el Museo Iberoamericano de Arte Moderno de Madrid. En els primers minuts de la sèrie veurem com es disputa la plaça amb dues candidates molt més joves que ell, una dona racialitzada i una persona no binària. “Soy hombre, soy blanco, de ascendencia europea y… heterosexual. Conclusión, cualquiera de las dos sería una opción menos arriesgada y más conservadora”, es limita a dir quan s’ha de vendre davant del jurat que ha de prendre la decisió. Un discurs manipulador que el porta a guanyar el càrrec, fent evident que, malgrat tot, el privilegi continua en mans dels de sempre.
Bellas artes és una sèrie que reflecteix un munt de circumstàncies que defineixen l’actualitat. D'una banda, és una sàtira sobre l’art contemporani, els seus artistes i les seves creacions, però també sobre la impostura que l’envolta. També integra en les trames l’activisme cultural, les protestes feministes i mediambientals que utilitzen els actes vandàlics com a reclam i les estratègies de cancel·lació per mostrar-ne les arestes. És una crítica mordaç a la gestió pública, al tarannà dels càrrecs de responsabilitat, a les seves inèrcies conservadores i, sobretot, a la correcció política que s’imposa gràcies a la por a l’escàndol més que no pas a través del convenciment moral. Però de l'altra, també mostra certes contradiccions. És un retrat indulgent (fins i tot un homenatge) a una masculinitat caduca, alimentada a través de privilegis, que detecta que el seu estatus trontolla i malda per continuar imposant el seu criteri, amb la possibilitat de caure en el patetisme. Bellas artes reflecteix tot el que passa entre les parets de l’imponent museu: protestes sindicals, pressions polítiques, boicots, nepotisme i tràfic d’influències, performances, preses de pèl artístiques, problemes de vanitat, lluites de poder i tensions amb el ministeri. Malgrat tot, més que una reflexió elevada sobre l’art és més aviat una utilització de la cultura com a material per a la comèdia.
La sèrie juga amb l’arquitectura contemporània de l’edifici per representar el pes simbòlic de la cultura i la intel·lectualitat, però, a la vegada, es converteix en un recipient de situacions còmiques i inaudites absolutament miserables que tenen a veure amb les emocions i els instints més elementals.
