Aquella vella, trista tírria contra l’SMI

Una de les angúnies recurrents de la caverna és l’augment del salari mínim interprofessional (SMI), que el govern de Sánchez ha anat retocant substancialment a l’alça. (Però tampoc no ens flipem, que diria l’Illa del Polònia, perquè ni ens aproximem als més de 2.000 euros mensuals de França, els Països Baixos, Alemanya, el Regne Unit, Irlanda o Luxemburg.) En tot cas, durant tots aquests anys la cantarella ha estat la mateixa: augmentar l’SMI comportaria un cop dur en termes de repuntada de l’atur. Com que no ha estat el cas –al contrari–, ara cal buscar noves estratègies, no fos cas que es reconegués una punyetera bona notícia a l’enemic.

És en aquest context que arriba el titular d'El Mundo: “Els treballadors amb nòmines properes a l’SMI es tripliquen des que governa Sánchez i l’Airef alerta de «compromisos futurs per al sistema de pensions»”. Diu el diari que el 2018 hi havia un 3,5% de treballadors cobrant el mínim, mentre que el 2023 el percentatge havia pujat fins al 7,4%. Oh, esclar. Perquè el salari més baix aleshores era de 10.290 euros anuals i el 2023 s’havia corregit fins als 15.120 euros. Normal que molta més gent hi estigui inclosa. El titular suggereix “més gent cobra el mínim” en comptes de “més gent cobra el 50% més”. I sí, hi ha derivades per a les pensions del futur, però aquests sous més alts són els que també generen recaptacions d’impostos més altes amb les quals sufragar les jubilacions del present, que és un problema molt més immediat i peremptori. L’economia és un sistema de grans interconnexions on difícilment una sola xifra et dona un indicador fiable. Això fa que aïllar un número permeti discursos triomfalistes i catastrofistes a conveniència, però el lector es mereix anàlisis que mostrin pros i contres, i no relats maniqueus que amaguen de manera sistemàtica les bondats o les maldats, en funció de la línia editorial.