Vot electrònic, la solució que no arriba mai
Tot i que els experts asseguren que la tecnologia ja està madura per ser implantada, la falta de voluntat política deixa la ciutadania sense un sistema que facilitaria el vot en una situació de pandèmia com l'actual
Siguin el 14 de febrer, el 30 de maig o quan el TSJC consideri oportú, les eleccions a la XIII legislatura del Parlament de Catalunya seran molt diferents de totes les anteriors perquè la jornada de votació tindrà lloc sota l'efecte de la pandèmia de covid-19. Entre els votants afectats pel virus i els que temen contagiar-se, aquesta vegada la participació podria ressentir-se'n considerablement. Els ciutadans més voluntariosos hi busquem alternatives i a aquestes altures les peticions de vot per correu ja multipliquen per 2,5 les de la convocatòria anterior. Però després de tants mesos en què molta gent ha comprovat que era possible teletreballar i que molts tràmits es poden fer via telemàtica, és pertinent demanar-nos per què no s’ha implantat encara un sistema de vot electrònic. La resposta té més a veure amb la voluntat política que no amb la tecnologia.
La tecnologia necessària fa anys que està disponible i a l’altura del repte, tant per a votacions electròniques presencials (amb màquines als col·legis electorals, que en altres països es fan servir per a votacions complexes de l’estil del Senat espanyol) com per a votacions via telemàtica. En les de menys transcendència, com l’assemblea general d’Òmnium Cultural d’aquesta setmana, els votants poden rebre per correu electrònic un enllaç personalitzat per accedir a la plataforma de votació, fins i tot afegint-hi una contrasenya que es proporciona per un altre mitjà. En unes eleccions legislatives com les que ens ocupen, l’accés a la votació es pot condicionar a l’acreditació prèvia com a membre del cens electoral, mitjançant un certificat digital o DNI electrònic que cal complementar amb un codi rebut per SMS, com fan a França. Els processos d’alta com a client d’alguns bancs també demostren la viabilitat de la identificació biomètrica i fins i tot la possibilitat de mostrar simplement el DNI o el passaport a la càmera del telèfon per demostrar que som qui diem que som.
Un cop acreditada la condició de votant, aquest accedeix amb el navegador de l’ordinador o el mòbil a una pàgina on elegeix els candidats. El contingut de cada vot recollit pel sistema es guarda xifrat i vinculat a la identitat del ciutadà, igual com els vots per correu estan formats per dos sobres, un a dins de l’altre acompanyat de la targeta censal, i el votant rep un comprovant que li permetrà verificar que el seu vot ha acabat dins l’urna. A Suïssa fins i tot pot comprovar que la seva intenció de vot s’ha mantingut intacta.
Quan es tanquen les urnes el sistema sol permetre sacsejar-les virtualment abans d’iniciar el recompte, per impedir que cap observador pugui deduir patrons a partir de l’ordre de recepció dels vots. L’urna l’obren els membres de la mesa reconstruint la clau que permetrà desxifrar els vots d’aquella mesa –i només els d’aquella mesa–, i que s’havien repartit entre tots en el moment de constituir-se com a secció electoral al començament de la jornada. Tot seguit es descarten els vots electrònics dels ciutadans que també han anat a votar en persona, com es pot fer a Noruega. I abans d’iniciar el recompte dels vots, es desvinculen aquests de les identitats, tot i que aquestes no es destrueixen per evitar que algú afegeixi vots a una urna ja tancada. L’aplicació de recompte està sotmesa a processos d’auditoria universal i el seu funcionament i resultats són públics, fins al punt que qualsevol ciutadà pot exercir d’interventor.
En definitiva, com explica a l’ARA Jordi Puiggalí, director de recerca i seguretat de l’empresa catalana Scytl de tecnologia electoral, el vot electrònic té les mateixes garanties i ofereix la mateixa confiança que el vot postal, o més i tot, perquè és més auditable.
Obstacles polítics
Tot i això, mentre altres països ja han incorporat el vot electrònic aquí hi continuen havent reticències. En un debat amb candidats que el Col·legi d’Enginyers de Telecomunicacions va organitzar dijous passat, només Jordi Puigneró, de Junts per Catalunya i actual conseller de Polítiques Digitals, va optar clarament per adoptar-lo. La resta dels participants van fer les habituals apel·lacions a la prudència i a "fer-ho bé", sense concretar més.
Qui sí que concreta és el professor universitari Ismael Peña-López, ara director general de Participació Ciutadana i Processos Electorals de la Generalitat, àrea adscrita a la conselleria d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència. En conversa amb aquest diari, Peña-López reconeix que la tecnologia de vot electrònic està madura, però aclareix que amb això no n’hi ha prou. Per una banda, la implantació s’ha de fer en paral·lel amb les votacions convencionals per generar confiança i costum entre els ciutadans, i això implica un sobrecost de 5 milions d’euros respecte als 10 o 12 milions que costen unes eleccions normals al Parlament. Però això no seria un obstacle insalvable, atès que el sobrecost del dispositiu excepcional per la pandèmia ja serà d’entre 10 i 15 milions.
Tant Puiggalí com Peña-López consideren que l’adopció del vot electrònic en unes eleccions de caràcter general ha d’anar precedida del seu ús freqüent en altres processos de votació més restringits, siguin sindicals, als consells escolars, les cambres de comerç o un club esportiu. El polític va més enllà: es podran fer eleccions digitals al Parlament quan tots els ciutadans hagin votat virtualment dues vegades en altres processos.
Els dos especialistes coincideixen també en destacar que, en absència d’aquesta normalització prèvia, aplicar la tecnologia representa un factor de desequilibri social perquè l’escletxa digital sol coincidir, per exemple, amb l’escletxa educativa. El resultat de les eleccions a les cambres –i, en sentit contrari, la reticència del FC Barcelona a admetre el vot electrònic que volia el precandidat Víctor Font– també fa evident que el mecanisme de participació pot ser determinant en el resultat. Finalment, qualsevol polític tem que si votar acaba sent tan fàcil i econòmic (unes eleccions tradicionals mobilitzen 30.000 membres de meses, unes de digitals es poden gestionar amb menys de 100 persones) com ho permetria el vot electrònic, la democràcia representativa quedi desdibuixada en favor de la democràcia directa.
Aquesta és potser una de les grans claus que expliquen el poc interès de la nostra classe política per avançar cap al vot electrònic. Se sol justificar amb el fet que Catalunya no té una llei electoral pròpia i es dona per descomptat que seria dins seu que caldria preveure el vot electrònic. Però si no es trenca aquesta relació mai ens en sortirem, perquè ningú vol entrar de debò a alterar els actuals pesos relatius dels vots segons territoris. Peña-López apunta a un possible desllorigador: desvincular la regulació dels procediments electorals de l’atribució d’escons, amb dues lleis separades. Tant de bo.
