Xesco Reverter, a primera línia de foc
Dimarts al vespre, en el reportatge del Telenotícies, coincidint amb els dos anys de la invasió russa ens oferien una crònica des d’Ucraïna. Un equip de TV3 integrat per Xesco Reverter, Carlos Díaz i Iñaki Garrido s’havia desplaçat fins al front de Kreminnà, a primera línia de foc. S’incorporaven al cau d’un grup de soldats d’artilleria de l’exèrcit ucraïnès. Reverter parlava de la seva “vida de talp”. Malviuen en un refugi construït al subsol d’un bosc. Espien amb drons els soldats russos de l’altra banda del riu i localitzen possibles objectius. I quan n’identifiquen algun per abatre, surten a la superfície per disparar projectils amb un canó. Veiem com actuen. El primer que envien no explota i repeteixen l’operació. El segon sí que ho fa. “Alguns joves com ells però del país veí s’acaben de sumar a la llarga llista de mig milió de baixes de la guerra”, explica Reverter.
La crònica de Reverter, de només tres minuts de durada, deia molt més del que semblava. Explicava com s’havien desplaçat amb un Humvee nord-americà, de la primera Guerra del Golf, tunejat per adaptar-lo al Donbàs, i que el canó que feien servir per disparar estava fet a Itàlia als anys 60 i l’havia cedit l’exèrcit espanyol. Una manera de fer evident les implicacions globals de la guerra. També que el soldat encarregat de disparar, en Costa, és un enamorat de Barcelona que té una dona i una filla que l’esperen a Kíiv. Detalls que afegeixen un pòsit emocional a aquell espai inhòspit i remot i reforcen la part humana de la història.
Mirat fredament, explicar la manca de munició de l’exèrcit ucraïnès o informar de l’estancament en l’evolució d’aquesta guerra de desgast es podria fer des del plató o des de les portes d’un hotel a Kíiv. Però l’equip de TV3 el que fa és posar-se dins la crònica i mostrar-nos-ho amb un pla subjectiu. I jugar-se la pell a primera línia de foc, on a pocs metres tenen el cràter d’un projectil dels russos. I això és molt més que informació sobre l’estat de la qüestió. És convertir la informació genèrica i impersonal d’una guerra en la mirada que ens fa entendre les implicacions polítiques, socials i humanes. I tot, condensat en tres minuts fugaços.
Com a espectador intueixes que hi ha molt més del que hem vist, que per fer aquella crònica segur que els periodistes tenien molt més per explicar i ensenyar. Arriscar-se a treballar en una zona de perill hauria de ser molt més que tres minuts a la cua del Telenotícies. Tant de bo, en aquesta època de continguts televisius tan summament insubstancials i superficials, hi hagués espai per al periodisme, per posar en valor la feina d’uns corresponsals de primer nivell, convertits en anècdota fugaç fins i tot en els informatius. Vivim una actualitat convulsa arreu del món, TV3 té periodistes disseminats treballant en llocs crítics i professionals formats en diferents terrenys gràcies a la mateixa televisió. ¿De veritat que tot aquest talent, aquest compromís amb l’espectador i amb l’ofici, aquesta energia i inquietud per explicar el món els podem relegar a un paper tan secundari? Tenim una secció d’Internacional en una televisió sense programes d’anàlisi on puguin aprofundir sobre allò que viuen i veuen, en una graella que s’oblida del periodisme i amb una plataforma que prioritza la tonteria al servei públic. El dubte és què caldrà que passi al món perquè ens adonem de la importància que té explicar-lo com cal.
