12-M, les eleccions no volgudes
Pere Aragonès no tenia cap intenció de convocar eleccions: venia de fer una crisi –més aviat uns retocs quirúrgics– de l'executiu que havia consistit a reforçar Laura Vilagrà –que va passar de ser consellera de Presidència a vicepresidenta– i treure Sergi Sabrià de la dita Oficina d'Estratègia i Comunicació del President i incorporar-lo a la primera línia, com a viceconseller de la mateixa matèria. L'objectiu d'aquestes decisions, segons Aragonès, era “reforçar el tram de govern que queda fins a febrer de 2025”. I també, donar al Govern un cert perfil polític que fes la feina de posar en valor la tasca de govern, com a argument electoral.
Això era el dia 23 de gener. Tres dies abans, Aragonès havia fet l'anunci que es presentava com a candidat a la reelecció, i per tant no calia fer més especulacions sobre qui seria el candidat republicà. Tot pensat i preparat, doncs, per afrontar el darrer any de legislatura, amb dotze mesos al davant per mirar de vendre a l'electorat els beneficis de la gestió del mentrestant. Anava a ser la primera legislatura completa després de molts mandats estroncats, i això havia d'anar lligat a una certa idea d'estabilitat i progrés que s'havia de reflectir, molt principalment, en els pressupostos. El suport d'ERC al PSOE a Madrid, i una feina de negociació callada, llarga i sostinguda, havien fet possibles uns pressupostos expansius, amb recursos objectivament més abundants en tots o quasi tots els àmbits estratègics. És significatiu que Cultura hagués arribat a l'1,7 del pressupost: no era tan sols una bona notícia per als que treballem en aquest sector. Volia dir que, si hi havia diners per a Cultura, era que els pressupostos havien de ser realment ambiciosos, perquè en cas contrari, Cultura és sempre de les primeres àrees a ressentir-se'n.
Menys de dos mesos més tard, el 13 de març, el mateix Aragonès convocava eleccions. S'havia encallat la negociació dels pressupostos en el punt que ningú esperava que ho fes: el megacasino Hard Rock al Camp de Tarragona. De fet, el projecte ni tan sols hi tenia cap partida assignada, als pressupostos, i és una història que fa dotze anys que s'arrossega. Però en una política de gesticulacions com la que s'han acostumat a fer els partits catalans, és una bona icona per dir, sense dir realment res, quin país es vol. Podem discutir tant com vulguem si els comuns tenien raó o no de tancar-se en el no i convertir-lo en la seva línia vermella: tanta o tan poca, segurament, com en tenia el PSC d'encastellar-se en el Hard Rock i fer-ne conditio sine qua non per al seu sí als pressupostos. I tanta o tan poca com en tenia Aragonès per convocar eleccions, en comptes de treballar amb el pressupost prorrogat. Mentrestant, de legislatura completa res de res. Hi ha qui diu que això és degut al moment d'excepcionalitat que viu Catalunya d'ençà del 2017. És possible. També ho és que el moment d'excepcionalitat es converteixi en l'excusa fàcil per amagar una certa desgana, una certa incapacitat de sortir d'un cercle viciós.
