El 5% del PIB
El 25 de juny passat, a la cimera de l’OTAN celebrada a la Haia, tots els estats membres van acordar per unanimitat que “es comprometen a invertir anualment el 5% del PIB en necessitats bàsiques de defensa, així com en despeses relacionades amb la defensa i la seguretat, d’aquí al 2035”.
Tot i signar aquest acord, el president espanyol, Pedro Sánchez, va declarar el mateix dia en roda de premsa: "És a dir, si haguéssim acceptat el que s'havia proposat, Espanya hauria de destinar d'aquí a l'any 2045 més de 300.000 milions d'euros. D'on surten aquests recursos? De més impostos a la ciutadania? De retallades al sistema educatiu, sanitari, de pensions? Quan sento el cap de l'oposició i l'oposició criticar la postura que ha tingut el govern d'Espanya, em queda clar que si avui hi hagués un altre president del govern aquí, avui Espanya hauria firmat el 5% del PIB en defensa".
El temps dirà si Espanya farà el que va signar o el que va dir el seu president. El que és clar, però, és que aquesta decisió l’han pres els estats. L’OTAN està formada avui per 32 estats, 9 dels quals han assolit la independència després de 1980. D’aquests 32 estats, 15 tenen menys població que Catalunya i 17 tenen un PIB inferior al català.
En el món actual, és impossible defensar els interessos i garantir el benestar de la teva població, de la teva nació, sense disposar dels instruments i recursos propis d’un estat. A l’OTAN, a la Unió Europea i a l’ONU només compten els estats. La sobirania –plena o parcial, però real– és imprescindible per decidir estratègicament en un context globalitzat.
El 5% del PIB és una quantitat enorme de diners per a qualsevol economia, i Pedro Sánchez té raó quan afirma que els estats, per dedicar-ho a Defensa, atès que avui estan molt per sota d’aquest llindar, tenen dues opcions: més impostos o retallades en serveis públics.
Ara bé, si un 5% del PIB representa una càrrega tan gran, cal preguntar-se: què suposa per a una societat perdre el 10% del seu PIB anual? Aquest és el cas de Catalunya. El dèficit fiscal –la diferència entre el que Catalunya aporta i el que rep– va ser del 9,8% del PIB l’any 2020 i del 9,6% el 2021–dades publicades per l’actual govern del PSC–. Això vol dir que recursos generats a Catalunya, per valor de més de 20.000 milions d’euros anuals, no s’han pogut invertir ni en infraestructures, ni en serveis públics, ni en el benestar de la població. Per posar-ho en context: l’aportació neta d’Alemanya a la Unió Europea l’any 2023 va ser de 20.000 milions d’euros, però el PIB alemany és quinze vegades superior al de Catalunya.
Aquest drenatge constant del 10% del PIB explica per què els serveis públics catalans estan al límit del col·lapse. Una altra Catalunya és possible. Una República Catalana amb la capacitat de decidir, com qualsevol altre estat europeu, a què destina els seus recursos. Llavors podrem debatre democràticament sobre tot el que és important, també sobre si volem invertir el 5% del nostre PIB en defensa o prioritzar altres àmbits.
Tinc clar que per tot això vam fer el que vam fer el primer d’octubre del 2017. Perquè sabíem, perquè sabem, que Espanya no pot tampoc prescindir del 10% que extreu no només de Catalunya, sinó de tots els Països Catalans. La gran jugada de la transició va ser el cafè per a tothom, idea d’un jacobinisme genial d’acord amb la consigna franquista del todo estàatado y bien atado.
Mentre Catalunya depengui de l’estat espanyol, les decisions fonamentals es continuaran prenent a Madrid. I nosaltres, simplement, en patirem les conseqüències. Dependència o independència, aquesta és la qüestió.