69 barris densos

Què és exactament el que fa desitjable la densitat d’un barri? Vaig viure molts anys a l’Eixample de Barcelona, i no va ser fins que en vaig marxar que em vaig adonar de l’excepcional volum de comerços, despatxos, activitats, institucions, hotels, restaurants, cotxes, vianants i mercaderies que hi circulen. És molt difícil reproduir aquest dinamisme en un barri de nova construcció, tan diferent dels barris residencials d’Europa o dels carrers de les cases entre mitgeres del Maresme. D’equipaments i zones verdes n’hi havia poques, però mentre no vaig tenir filles no ho vaig trobar mai a faltar. Anava a les biblioteques universitàries, a les piscines municipals de la platja i al cinema a Gràcia i al Gòtic. La ciutat no s’aturava mai i sempre hi havia algun aparador ben il·luminat de nit, com per ressaltar les filigranes de les cornises dels balcons o els relleus de les façanes.

Als carrers Còrsega, Lepant, Indústria i Padilla hi ha una illa de cases amb una arquitectura homogènia a totes les parcel·les: les mateixes finestres, les mateixes alçades i les mateixes proporcions. Si tot l’Eixample s’hagués construït amb la mateixa arquitectura, crec que seria insuportable. És la diversitat de colors dels estucats, des dels terrossos als vermellosos fins als verds, el que fa que anem canviant el punt de vista a cada cantonada. 

Les ciutats es llegeixen involuntàriament. Mentre passeja, la gent es fixa en les tribunes, els balcons, els ritmes de les finestres verticals i les textures, des dels sòcols fins als coronaments singulars que rematen les façanes. I després hi ha les flors, les cortines, els porticons, els colors de les làmpares a les nits i tantes altres coses que fan que puguem trobar a l’Eixample un llenguatge molt familiar, malgrat la increïble densitat construïda de bona part de les mançanes.

Cerdà no hauria tolerat que, 150 anys després de l’enderroc de les muralles, la major part dels jardins públics hagin desaparegut. Avui, una sola illa de l’Eixample barceloní pot concentrar fins a 800 habitatges i més de 1.400 persones: l’equivalent a la població d’alguns dels 500 micropobles catalans, on viuen distribuïdes unes 800.000 persones. El contrast és encara més significatiu si pensem que només unes 57.000 persones a Catalunya treballen al sector agrari que ens alimenta a tots, i que la xifra va disminuint cada any. O que tots els residents del Barri Vell de Girona cabrien en tres illes de l’Eixample de Barcelona. La densitat és un component intrínsec de la urbanitat.

El debat de la densitat genera rebuig perquè el Moviment Modern ja va experimentar amb grans operacions que, a la llarga, han generat problemes socials de difícil digestió. Els polígons d’habitatge massiu arrosseguen mala fama perquè no hi havia una barreja social real i moltes famílies n’han marxat quan han prosperat. De vegades s’atribueix l’“efecte barri” a la densitat, però es dona la paradoxa que molts polígons tenen una densitat inferior a la de l’Eixample, perquè tenen edificis molt alts però molt separats. En aquest cas, la qualitat urbana s’esvaeix per la manca de verd i de comerços a les plantes baixes. No són les alçades, el que genera rebuig, sinó una arquitectura tan austera que, un cop vista una cantonada, ja s’ha llegit mig barri.

També el litoral català ofereix exemples nefastos d’una densificació descontrolada, amb edificis massa alts a primera línia de mar que van comprometre el paisatge del litoral i van fer molt rics determinats promotors. El gaudi dels balcons d’alguns ha compromès el paisatge marítim durant generacions. I són barris morts quan s’acaben les vacances.

Però els barris densos estan ben valorats si tenen espais oberts molt utilitzats (les pistes esportives i els jocs infantils hi ajuden), si tenen bons serveis i si s’hi pot arribar en transport públic freqüent. S’hi parlen diverses llengües i s’hi poden tastar cuines d’arreu del món, perquè la densitat genera una economia vinculada a les necessitats de tota mena de residents. Que siguin densos no implica necessàriament que siguin barris de blocs molt alts ni que es projectin tots des d’un sol despatx. L’excés de cotxes, especialment dels residents més afluents, pot ser un problema, però hi ha maneres d’optimitzar els aparcaments soterrats. Hi ha gent jove i alguns professionals que precisament busquen aquesta densitat, i no sabrien viure en un xalet enmig d’un barri esmorteït.

Capgirar l’opinió pública preventiva requeriria treballar-ho amb el Col·legi d’Arquitectes, perquè la viabilitat econòmica dels planejaments més densos podria no coincidir amb la viabilitat social. Per fer cabre els habitatges que la demografia requereix, les ciutats han de dotar-se d’espais verds molt dinàmics i de bona arquitectura, i diversificar els tipus de cases i sobretot els seus règims de tinença, perquè sí que importa quina mena de negoci hi ha darrere la promoció. El Pla de mesures urgents per a l'impuls del desenvolupament de sòl residencial aprovat pel Govern preveu fixar durant el 2026, i per a alguns sectors, una densitat mínima de 50 habitatges per hectàrea (no s’indica la xifra màxima), amb la finalitat d'augmentar el sostre edificable per a nous habitatges. Sembla una bona manera de rellançar l’urbanisme, però seria prudent compartir-ne bons dibuixos abans de cremar la idea.