Publicitat
Publicitat

Legitimitat i poder polític a Catalunya avui

Sabem, almenys des de Locke, que tot poder polític, per ser legítim, ha de comptar amb el consentiment de la població que hi està sotmesa. L’exercici de la coerció, per si mateixa, pot sustentar el poder polític però no li atorga legitimitat. A més, un poder que recolzi només, o prioritàriament, en la coerció i no en el consentiment, estarà permanentment amenaçat per la possibilitat de revolta. Per molt que els estats hagin perfeccionat la tecnologia de la dominació, segueixen necessitant legitimar-se per garantir-se l’estabilitat. Això és especialment cert en un món en què els règims polítics estan subjectes a una sèrie de condicionants i límits -interns i externs- que els impedeixen, generalment, esdevenir poders totalitaris.

Aquí rau, probablement, el nucli de la crisi política que viu Catalunya avui. Més enllà de les oscil·lacions conjunturals que tant ens entretenen, en el fons hi ha un doble problema de legitimitat del poder polític, que no es resoldrà ni amb l’actuació dels aparells judicials ni amb unes eleccions autonòmiques.

El primer problema el tenen les institucions de l’estat espanyol, profundament deslegitimades a Catalunya. Només cal mirar les dades de les enquestes. La crisi de legitimitat no és nova, però s’ha anat aprofundint. Principalment, per la manca de resposta de les institucions espanyoles a les demandes majoritàries de més autogovern i d’autodeterminació, que han anat creixent a la societat catalana. Com més intensa era la demanda, més es tancava l’Estat, emprant tots els instruments al seu abast. A més, l’empitjorament sobtat de les condicions de vida arran de la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat va erosionar també una altra font de legitimitat de la qual pot beure el poder polític: la dels resultats. Tot plegat ha generat una mena de tempesta perfecta, i ara la crisi de legitimitat ja abasta tots els òrgans de l’Estat, incloent-n’hi alguns de tan fonamentals com el Tribunal Constitucional, el poder judicial o la monarquia.

La profunditat de la crisi de legitimitat, que ha esclatat aquesta tardor amb l’1-O, ha obligat l’Estat a recórrer a la coerció i la violència institucional per mantenir l’ statu quo constitucional a Catalunya. Avui, a Catalunya, el règim polític que emana de la Constitució de 1978 se sustenta gairebé exclusivament sobre una combinació d’instruments coercitius: la destitució i l’empresonament del govern escollit a les últimes eleccions al Parlament (les de més participació des de 1982), l’ocupació forçosa del poder de la Generalitat per part d’un partit polític minoritari a Catalunya, la presència intimidatòria de cossos i forces de seguretat vinguts d’arreu de l’Estat, i un poder judicial activista que s’ha implicat a fons en la batalla política.

Amb tot això, el poder de l’Estat en té prou per sobreviure a curt termini. Que ningú no s’enganyi: els seus instruments coercitius són molts i molt poderosos. En canvi, a mitjà i llarg termini aquesta situació representa una amenaça molt seriosa per a la seva estabilitat. D’això les elits espanyoles en són ben conscients, per bé que divergeixen en la recepta per recuperar la legitimitat perduda. Uns proposen la via de la reforma constitucional per acomodar una part de les demandes més moderades del catalanisme. D’altres, en canvi, pensen que cal posar en marxa un programa ambiciós de desmantellament del que ells creuen que són els principals mecanismes que han alimentat aquesta crisi de legitimitat: bàsicament, l’escola i els mitjans públics catalans. És el programa històric (i històricament fracassat) del nacionalisme espanyol per mirar de nacionalitzar efectivament Catalunya.

Ara bé: de la mateixa manera que l’Estat no pot imposar-se indefinidament sense legitimar-se, qualsevol poder alternatiu que pretengui establir-se necessita, encara més que l’Estat, un ampli reconeixement de la seva legitimitat. Hi ha qui pensa que el principal problema de la República del 27 d’octubre era la manca d’instruments per imposar el seu poder coercitiu sobre el terreny (el famós control del territori). Jo en discrepo. La principal feblesa era el dèficit de legitimitat, que impedia que una majoria suficient de la població en reconegués l’autoritat. Una legitimitat més àmplia i sòlida potser no hauria estat suficient enfront d’un Estat disposat a tot, però sí que era necessària.

Hi ha qui vincula aquesta legitimitat a un eixamplament de la majoria independentista. Sense restar-hi importància, penso que aquest no és el nucli de la qüestió. No es tracta tant de congriar una majoria qualificada darrere del projecte independentista, com de bastir un acord intern a Catalunya, tan ampli com sigui possible, per trobar una solució democràtica al conflicte polític que vivim. Un acord procedimental, que no necessàriament implica un acord sobre els objectius. Un acord, per entendre’ns, que porti totes les parts a acceptar la seva derrota en cas que es produeixi segons els procediments acordats. No es tracta tant de guanyar la independència amb una majoria reforçada -que també ajudaria, esclar- com que l’endemà una majoria incontestable de la societat catalana reconegués com a legítim el resultat, fos quin fos.

No és fàcil, evidentment. Primer, perquè els partidaris de l’ statu quo tenen pocs incentius per acceptar un mecanisme que el pugui posar en risc. És més còmode arrecerar-se rere el blindatge constitucional, i atorgar explícitament o implícitament el poder de veto als poders de l’Estat. El problema, tanmateix, és que l’absència de mecanismes viables per realitzar el projecte polític independentista suposa una vulneració dels drets polítics d’una porció molt significativa de la ciutadania catalana, que no té cabuda en aquest marc constitucional. I suposa, també, el manteniment d’un poder polític profundament deslegitimat. Tant, que pràcticament només pot alimentar-se de coerció. Avançar cap a una solució democràtica requerirà flexibilitat, paciència i geometries variables. Però també molta fermesa per mantenir viu el conflicte democràtic i fer tan inestable i tan impracticable com sigui possible la solució coercitiva.

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT