Apocalipsi socialista

El xoc entre l’estratègia política i la realitat ha portat el PSOE a presenciar l’avern

Fer previsions encertades sempre és difícil. El premi Nobel d’economia Paul Samuelson recordava que “Wall Street ha predit nou de les últimes cinc recessions”. Ara en política alguns esdeveniments es poden identificar com a probables a mesura que els fets t’hi porten, per molt antipàtics o antiintuïtius que puguin semblar.

Així doncs, és un fet que mentre anàvem d’elecció general en elecció general el PP governava Espanya. També que després de les generals del desembre del 2015 una majoria alternativa al PP no va ser possible, i que a les posteriors generals -el juny del 2016- el PP va guanyar 691.000 vots i el conjunt de Ciutadans, PSOE, Podem i IU en va perdre 1,55 milions. Les enquestes de referència auguraven un enfortiment afegit del PP en unes terceres eleccions. Fem notar que tres eleccions seguides deslegitimen el sistema, ja que un sistema d’elecció de govern que no és capaç d’escollir un govern no és gaire defensable.

Amb aquests precedents, es pot dir que la situació actual, en què el PSOE es veu abocat a donar suport al PP per evitar unes terceres eleccions, era com a mínim previsible.

El que no era previsible i és incomprensible és que les diferents direccions socialistes no haguessin incorporat la dura realitat d’aquest escenari a la seva estratègia. Particularment perquè sabien que els militants socialistes tenen motius sobrats per no voler facilitar la presidència a Rajoy: projectes polítics diferents, corrupció escandalosa, utilització partidista del terrorisme i insults durant una generació.

Ben al contrari, durant tot el 2016 el socialisme ha actuat d’esquena a aquesta realitat i ha funcionat com sempre havia fet: atacant el PP i ignorant la resta. Una actuació incompatible amb la dura aritmètica parlamentària existent. El resultat d’aquest xoc entre l’estratègia política i la realitat parlamentària ha portat el PSOE a presenciar l’avern.

Més que un partit de govern semblava el Front Popular de Judea de La vida de Brian, que odia el Front del Poble Judaic i el Front Judaic Popular tant com als romans

Davant de la possibilitat d’unes primàries precipitades i unes terceres eleccions, 17 membres de l’executiva del PSOE van dimitir sobtadament i va esclatar el caos. César Luena deia per televisió que era secretari d’organització, d’altres ho negaven. La desconeguda Verónica Pérez deia: “L’única autoritat que existeix al PSOE [...] sóc jo”. Militants socialistes intimidaven els seus propis representants al carrer Ferraz. Més que un partit de govern semblava el Front Popular de Judea de La vida de Brian, que odia el Front del Poble Judaic i el Front Judaic Popular tant com als romans.

El resultat és un partit que aspira a governar l’Estat però que no és capaç de tenir unes normes de governança clares; un partit que defensa les primàries com a mètode per escollir primer secretari però desconfia del resultat.

Tampoc va ser constructiu veure com el conjunt del PSC aprofitava la investidura de Rajoy com a martell electoral a les primàries, sabent perfectament que és fàcil clamar “No a Rajoy” quan es reben els beneficis i no es paguen els costos del no. És precisament per això que l’assagista Nassim Nicholas Taleb creu que “si dónes consells hauries de patir les pèrdues” (del llibre Antifragile).

No és possible arribar a acords per formar governs de coalició, ni en matèria d’educació, en política exterior o en matèria labora

Estem presenciant un dels problemes polítics espanyols del moment actual: una estesa cultura política que rebutja els pactes amb l’adversari quan són necessaris. Aquesta realitat és nova. A la Transició espanyola enemics polítics que literalment s’havien matat a trets van pactar i ho van fer amb el suport dels seus militants.

Així doncs, veiem que no és possible arribar a acords per formar governs de coalició, ni en matèria d’educació, en política exterior o en matèria laboral (perquè amb l’atur al 19% alguna cosa es deu haver de reformar). Davant de la situació catalana, la impossibilitat d’arribar a acords per part dels estaments espanyols és més dramàtica: no volen ni acordar res ni dialogar amb els representants dels partits independentistes, que recordem que van obtenir el 32,6% dels vots dels catalans a les últimes generals.

Per als que ens sentim propers al projecte socialista és una situació abominable, ja que la poca serietat i la inhibició a l’hora de resoldre problemes és sempre l’enemic real de l’esquerra. Per moltes manifestacions, rebuig o indignació que hi hagi al carrer. Com diu Francesc Trillas, el socialisme hauria d’escollir algú que lideri “algun tipus d’operació col·lectiva” i evitar “un altre/a líder/lideressa suposadament carismàtic/a o fotogènic/a” (al blog Progrés real, 28-9-16). Si no convenç que és un partit seriós, ens trobarem amb una altra previsió encertada: un llarg cicle en què “fan vaga els dilluns perquè puja el pa, els dimarts es manifesten perquè guanyen poc, els dimecres protesten per la falta de llibertats... i el diumenge voten la dreta” (François Mitterrand descrivint els francesos).

Més continguts de