“No si... el que no em passi a mi!”

CADA COP posem menys l’intermitent, sobretot per canviar de carril a les ciutats grans. Té una explicació: si avises que vols fer la maniobra, no te la deixen fer. Allò de “facilitar la incorporació” ha passat a millor vida. Em dius que et vols posar aquí, doncs accelero, no fos cas que arribessis un segon abans que jo, que ja faig deu minuts tard. El refranyer ha d’evolucionar: qui avisa no és traïdor, però és traït. Per no parlar de les dobles files capricioses que perjudiquen centenars de conductors, els espavilats que s’inventen carrils per no fer cua, la competició permanent amb les motos.

És la visió de l’altre com a rival, com a enemic. La manca d’empatia que et posa en un centre que no et pertoca, que et fa intuir un protagonisme que no tens, el pare que sent que aquell jove ho fa tot expressament per fer-li la guitza (quan ho fa per ser feliç, ni hi pensa en ell), el professor que s’enfronta al grup classe com uns que li tenen mania, sense pensar si ell se’ls estima més que a l’assignatura, com recomana Jaume Cela.

Fa poc li vaig dir a una passatgera d’un tren que no parava de telefonar amb crits i rialles: “¿T’imagines que tots els del vagó féssim el mateix?” Va fer mala cara i va continuar xerrant, no tenia imaginació, o potser li faltaven ganes d’imaginar-s’ho.

L’egocentrisme és tan vell com l’anar a peu, no l’hem inventat, però la societat de la presumpta acceleració el fa més evident, perquè ens aïlla més dels altres. Som més anònims, a aquell a qui no deixem passar no el tornarem a veure. El problema de la visió grotescament meliquista és que et fa perdre el nord, fer el ridícul. Un dia se suïcida una persona al metro quan estàs a punt d’agafar-lo i exclames: “Només em faltava això, ara arribaré tard. No si... el que no em passi a mi!”