Aliança Catalana i Vox marquen l'agenda
L’últim baròmetre del CEO no és només una fotografia borrosa del moment; és un sismògraf. I el sisme és clar: l’extrema dreta –tant la independentista com l'espanyolista– s’instal·la al centre del debat polític català. L’augment simultani d’Aliança Catalana i de Vox no és un accident ni un fenomen passatger: és la conseqüència d’un malestar profund que els partits tradicionals no han sabut gestionar fins ara.
Els números són coneguts. Aliança Catalana (AC) –fins fa dos anys una formació marginal, concentrada en l’eix identitari i antiimmigració– escala fins als 19 o 20 escons i empata amb Junts, que s’enfonsa i perd entre 12 i 15 diputats. Vox, per la seva banda, supera el PP i s’instal·la en una forquilla d'entre 13 i 14 escons. El Parlament que dibuixa el CEO seria el més dretanitzat i polaritzat des de la restauració de la Generalitat. Probablement, ingovernable.
L’empat entre Junts i Aliança Catalana és un senyal d’alarma per al sobiranisme tradicional. L’auge d’AC no ve del no res; prové d’una escissió emocional d’un votant independentista que ja no se sent representat per la política pragmàtica i institucional d’ERC ni pel resistencialisme de Junts. L’independentisme que havia estat capaç d’articular un relat inclusiu i transversal avui ha perdut clarament la iniciativa i no és capaç de dibuixar una proposta majoritària.
Sílvia Orriols no té un projecte global de país: ven una còlera. Una còlera dirigida principalment contra la immigració i específicament contra la immigració magribina, però també contra les “elits polítiques”, contra el “consens progre” i, en el fons, contra el mateix establishment. El vot a Aliança Catalana és un vot de càstig que es mou en un entorn emocional d’esgotament, frustració i desconfiances acumulades. Un vot d’encabronament.
El paral·lelisme amb Vox és evident. En el bloc unionista, Vox també s’alimenta de la idea que el sistema polític ha fracassat en la gestió de la seguretat i la convivència. Tant AC com Vox convergeixen en un mateix relat: el de la por, l’amenaça cultural i el rebuig a la diversitat. El CEO mostra que aquests discursos ja no són marginals: són capaços de disputar hegemonies i sobretot de marcar l’agenda del debat. La societat europea, també la catalana, viu les conseqüències d’una crisi d’habitatge i del mercat laboral que condiciona la capacitat adquisitiva i erosiona el contracte social.
El PSC resisteix com a primera força. Als catalans els està bé el govern Illa i prefereixen Sánchez a la Moncloa, però sense cap entusiasme. ERC resisteix i Junts pateix el càstig més alt de la dècada. El resultat global és un Parlament fragmentat on els extrems guanyen força mentre el centre es contrau.
La qüestió clau, però, no és només aritmètica. És democràtica. Què passa amb una societat que normalitza propostes basades en l’exclusió? Què passa quan el debat polític gira al voltant de la por i no de les oportunitats? Què passa quan la desconfiança supera el vincle cívic que sosté les democràcies plurals?
L’auge de l’extrema dreta no és la causa, és el símptoma. El símptoma d’una política que perd la capacitat de ser escoltada per una ciutadania descreguda i enfadada. La resposta no vindrà amb discursos alarmistes ni amb cordons sanitaris purament retòrics. La resposta demana coratge: coratge per explicar la complexitat, per defensar la diversitat, per oferir solucions tangibles i no només gesticulacions.
El CEO avisa. El que tots els partits facin –o deixin de fer– en els mesos vinents determinarà l’abast del terratrèmol perquè d’alguna manera els afecta a tots. Però especialment dependrà de l’evolució de Junts, que en els pròxims mesos haurà de plantejar-se amb quines propostes s’enfronta a la fuita cap a AC. El centredreta independentista haurà de decidir –com reconeixen alguns dirigents– si adopta posicions com les portugueses o alemanyes de barrar el pas a l’extrema dreta o fa com ha fet el PP a diverses comunitats autònomes, s'hi acosta però perd la capacitat de fer-hi front al Congrés dels Diputats. Les dues ànimes de Junts, especialment la de la Convergència més oberta i la més essencialista, protagonitzen avui un pols de cara a les municipals. Del resultat del debat intern dependrà la manera com una part molt substancial de la societat fa front a les tensions xenòfobes que recorren Europa i posen en dubte la cohesió social. Una cohesió que bàsicament depèn de la capacitat de posar en marxa polítiques que protegeixin un estat del benestar equitatiu i també just, i d’una societat integradora que doni drets i exigeixi deures a tots els seus ciutadans.