Aliança Quiquiriquic Catalana
S’apropa la Missa del Gall. N’hem parlat amb ell. Què passarà, aquest any, xiquet? Diu que no ho sap, que a ell li toca cantar igual. Segles així. Anunciant el naixement de Jesús, els pastissets de crema liofilitzada o l’invent de la roda octogonal. Cada any faig la Missa del Gall. Quiquiriquic!
A les 0.00 hora zulú desembarquen a casa meua persones que atomitzo. No tenen per què conèixer-se entre elles. Jo actuo de parallamps. Fem la missa acompanyats, escalfats, d’ampolles de cava. Una religió líquida i de paraules sagrades. Xerrem fins a la matinada. De tot i de res. I celebrem el naixement de la vida. La Missa del Gall del 2023 va passar una cosa. Cocorococ! Calla i beu.
Sempre som entre 10 i 15. Tipus apòstols. Aquell any pràcticament tothom va expressar que veia-bé-tenia-intenció-o-votaria Aliança Catalana. Va ser sorprenent la unanimitat i la humanitat. Més mam i més gall. El del 2024 va ser diferent. No només tothom va dir que votaria Aliança Catalana sinó que tenia l’argumentari a la boca i a la copa. Veurem que passa aquest 2025. Quequerequec!
Apòstols repetitius, heterogenis, nombrosos, com aquests, de tot Catalunya, no votaran AC per la immigració, la depressió del Procés o una nova independència. Els votaran perquè estan abandonats des de fa anys i panys. El fenomen AC explica més el fracàs de la Catalunya ciutat i l’èxit de la Barcelona territori. Poc pic i pala i suor teniu molts. Poc viatjar per Catalunya. Fa anys que es cova un ressentiment brutal. He vist legió de gent que conec des de la placenta dir-fer coses increïbles. Al·lucinants. Hi ha una part de Catalunya que s’ha abandonat i ara abandona l’altra part. S’ha perdut el respecte. Més del que sembla. No és extrema dreta: és extrema falta d’amor. Fa anys que se senten coses que ningú vol sentir. Fa anys que passen coses que no es volen veure, que no es creuen. Hi ha dolor, que ve de dol. Hi ha mort i poca vida.
Catalunya no és (re)coneix com diem des de fa molts anys. Ara arriba al nivell d’analfabetisme total. Cada cop més tancada. Societat Amish. Fort Apatxe. Onanista. Autosuficient. Tothom viurà al cau, búnquer, llodriguera, caixa forta. Repetirem fins a morir: hi ha moltes formigues (persones) als 360 graus del país, però no hi ha formiguer (institucions, projecte…). I les formigues, desorientades, desateses, indiferents, tantsemenfotistes, no saben on dur el menjar ni per què dur-lo. No hi ha allioli de país. Avui és real i metàfora Aliança Catalana, i demà el Partit de Raticulín de Dalt. Però no s’ha de confondre mai el fum amb el rostit. Ni el fum: que pot ser indici de foc o de femer.
Vivim en un país que està morint. La llengua, els valors, la butxaca, la veritat, la racionalitat, la realitat, l’esperança, la il·lusió, el somni… I es diu que no. Que no és així. A parir panteres. Que ara l’aigua, el foc, el nitrogen, la merda arriba a la porta de casa. El gall vol dir alguna cosa.
Molts ens sentim com el 1936-1939 del que som hereus: atrapats pel roig i el negre. Atrapats com pernil salat entre llesques. Mentre anem expirant amb esbufecs de tuberculós inoculats per l’aire pagat i propagandístic. Mentre ens diran que no estem morint, que estem enlairant-nos amb un coet ascensor sideral, i d’altres ens voldran empalar per decret llei democràtic. I haurem de pelar el gall per poder menjar, per poder sobreviure. Trobem-nos tots, de nou, cara a cara, a la missa, amb bèstia o sense.