Abans tot allò eren camps

La generació dels nostres pares ens ha explicat que van descobrir llocs on aleshores no anava ningú, que dormien enmig del no-res o en hostals molt senzills i molt barats, que llogaven les primeres cases per a estiuejants a uns preus ridículs, i que hi anaven sempre a buscar aquella tranquil·litat que oferien els paradisos abans que s’hi acostés el braç depredador de les excavadores. Aquesta generació va estrenar paisatges i va canviar l’economia de moltes zones que van veure la gallina dels ous d’or i van deixar de fer el que feien per dedicar-se al turisme. Normal. A veure si uns s’havien d’enriquir i els altres no sortir de pobres. Nosaltres encara podem recordar algun d’aquests llocs que ens van omplir la infància i, si viatjaves una mica enllà (sempre en cotxe), ciutats i museus on avui has de demanar cita eren pràcticament buits. En aquells anys va començar a plantar-se la llavor d’un canvi que ha estat imparable. Era evitable? 

Zaanse Schans, un poble de postal de 100 habitants situat al nord d’Amsterdam, ha anunciat que a partir de la primavera que ve farà pagar 17,50 euros a totes les persones que el visitin. Fins ara han estat gairebé 3 milions l’any. El pagament com a mesura dissuasiva o de control ja s’aplica a molts aparcaments de cales o de rius a l’estiu i a pàrquings d’entrades de pobles molt visitats. A Zaanse Schans s’haurà de continuar pagant el pàrquing, a més a més de l’entrada, que inclou la visita al museu i els molins de vent, la qual cosa ja ha fet posar les mans al cap als comerciants. Calculen que si una família s’ha de gastar 100 euros per visitar un poble, no comprarà ni consumirà res del que hi venen. O sigui, l’equilibri de sempre quan un lloc on viu gent es converteix en un parc temàtic. La culpa és d’Instagram. I una mica també de les administracions que es dediquen a vendre els seus països com un producte de primera necessitat. I la gent que hi ha anat i que te’n parla. Et fa la sensació que si encara no has estat a París, ja pots llençar la teva vida a les escombraries. O les piràmides d’Egipte. O els gratacels de Nova York. I consti que, qui estigui lliure de culpa, que llenci una moneda (no serà la primera) a la Fontana di Trevi, on, per cert, l’accés també està regulat. 

A les persones que treballen a les administracions, siguin d’on siguin, sembla que només se’ls acut una manera per frenar/organitzar el turisme o minimitzar l’incivisme. L’única mesura aplicada són els diners. Sembla que si posem una taxa o una multa, el problema ja estigui resolt. Tant és que aquesta idea no sigui equitativa. Sembla que la ciutadania no entenem cap altre llenguatge. Si el sistema continua fent més pobres els pobres i més rics els rics, tornarem a aquell moment en què viatjaven només els rics. Però tot plegat no tornarà a ser com abans. I hi ha d’haver una solució. Perquè, certament, tenim un problema que es diu excés. El que abans només ho feien uns quants, ara ho fa cada vegada més gent perquè també som més. I una decisió o una altra has de prendre un cop t’has mort d’èxit. Si és que d’això se’n pot dir èxit. 

Per deixar d’anar a un lloc a mi em resulta molt més dissuasiva una imatge plena de gent que una taxa. Probablement perquè encara puc pagar-la. I com diuen a casa, si vols veure món, hi ha una pila de documentals. Però és molt impactant veure com el món s’ha omplert d’ulls i és cada vegada més difícil mirar un paisatge sense trobar-hi moltes altres mirades. I és molt intrigant pensar què descobrirà una nova generació.