L’anada d’olla d’en Peyu i l’Albert Pla

Després d’haver assistit a l’estrena de Hamlet d'en Peyu i l’Albert Pla (que no seria el de Shakespeare, precisament), vaig sortir del teatre fascinat per l’anada d’olla que ens acabaven de regalar. Una anada d’olla que té la virtut de resumir, de manera creativa, tots els mals d’un món que corre coll avall i sense frens: gent vivint en la seva bombolla de dèries i egoismes, personalitats disfuncionals darrere d’una aparença de normalitat, l’absurditat d’un món en què ja no és possible viure sense un mòbil, la dependència dels diners, la violència latent.

Amb aquests ingredients es podria fer un teatre d’autor per sortir-ne deprimit, però en Peyu i en Pla no són d’eixe món, fan el que saben fer i són capaços de col·locar Mar i cel i culebrons mexicans en mig d’aquest panorama tan galdós.

Com correspon al gènere galàtic, hi ha moments en què ja no saps cap on et portarà l’obra, perquè els dos protagonistes es dediquen a exhibir algunes de les seves habilitats més còmiques: en Pla fent de Pla i en Peyu fent de Peyu, sense deixar de ser els personatges. Però res més lluny d’una jam session. Els diàlegs de l’obra demanen la precisió d’Aterriza como puedas per funcionar com una cascada de gags que sovint acaba amb aplaudiments del públic, que hi ha connectat complagudament. Si de cas, a l’obra se li podrien retallar uns minuts i encara brillaria més.

De tota la vida que en Pla i en Peyu han transitat camins artístics poc freqüentats i, per tant, el resultat ha estat sovint original, diferent i gratificant. Han trobat un públic que no vol adotzenar-se. En un món de franquícies, aquests dos artistes no copien i tornen a demostrar que el talent personal té premi, també en català.