Aneu alerta amb ‘Firefly lane’
Netflix acaba d’estrenar Firefly lane (El baile de las luciérnagas). És la història de dues periodistes, íntimes amigues, que han tingut un èxit desigual en la seva trajectòria professional i personal. La Tully és una estrella de la televisió i la Kate una mestressa de casa a qui li resulta difícil reincorporar-se a l’ofici quan es divorcia. I no hi ha més. Se’ns explicarà la seva relació i les seves vides a partir de tres nivells temporals.
Firefly lane és una d’aquelles opcions del menú de Netflix a les quals recorres quan no tens cap altra sèrie en perspectiva. Ara bé, quan la comences quedes atrapat fins i tot a contracor. Recorda moltíssim aquells telefilms de sobretaula dels diumenges sobre melodrames familiars. Produccions força dolentes plenes de traumes emocionals però que acabaves mirant per la curiositat de saber com es resoldrà aquell drama. Firefly lane és tan insuportablement enganxosa que quan arribes al final no entens com hi pots haver arribat ni per què. I això que tens deu capítols per repensar-t’ho. Una raó és clara: és molt hàbil utilitzant els esquers del final de cada episodi. Tan hàbil que fa ràbia caure-hi de quatre potes. És clau el final del segon capítol. Si no l’haguessin dissenyat amb aquesta perspicàcia insòlita, bona part de l’audiència plegaria. Però l’escena és determinant per generar-te prou curiositat no només per continuar-la sinó per acabar-la. I a partir d’aquí ja estàs atrapat en una maleïda història de la qual no saps com escapar. La sèrie té una altra virtut: la manera com executa els salts narratius entre les tres línies temporals. Ho resol magníficament bé tant a nivell de realització com de guió. I s’ha de reconèixer que el trucatge digital per rejovenir els personatges és obvi però té el seu què.
Més enllà d’això et vas deixant portar pels embolics, malentesos i vincles afectius dels protagonistes. És com si no passés mai res però els passa de tot. Bàsicament tot es desenvolupa en el terreny de les emocions i, per tant, els salts en el temps serveixen per justificar què s’amaga darrere d’algunes de les reaccions dels personatges. Utilitza amb astúcia els codis de la comèdia romàntica i carrega el pes argumental en dues protagonistes femenines al voltant dels quaranta anys, de tal manera que sap posar l’accent en la crisi de la maduresa, la maternitat, les relacions de parella, les oportunitats professionals...
Ara bé, el frau magistral arriba a l’últim capítol. No faré cap espòiler però heu d’estar previnguts que té un final absolutament frustrant. I això és el que fa més ràbia. Aguantes els deu episodis per arribar al desconcert absolut. No és que no t’agradi el final escollit. És que no saps què ha passat! És més, fins i tot t’has d’assegurar que aquell és l’últim capítol perquè no t’ho creus. Dedueixes que és una manera malèvola d’emplaçar-te a una hipotètica segona temporada, però s’ha de tenir molta barra per deixar-te així després d’empassar-te, sense saber com, tot el drama.