L’anglès polític

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsHi ha en català una frase amb la qual es pot fer vacil·lar la posició de tot home del nostre país. Aquesta frase és “Poseu-vos al meu lloc”. El català té el do de la ubiqüitat sentimental. Es col·loca en tots els llocs imaginables. Això és la causa, potser, del nostre fracàs com a polítics. Exactament el contrari passa amb l’anglès. Per a l’anglès, l’únic lloc existent és el seu. No hi ha res que tingui ni una ombra de justificació, llevat de la seva posició. Si el valor moral de les accions rau en la netedat de consciència, els anglesos són inatacables. Dins de la consciència d’un anglès, l’actitud d’Anglaterra en cada moment és l’única moralment possible. No vol pas dir això, és clar, que no comprenguin l’opinió contrària. La comprenen com es comprèn un teorema matemàtic. És a dir, no des del lloc del contrari, sinó des del lloc imaginari on es comprenen les matemàtiques, que deu ésser “més enllà del cel”, allà on Plató assegura que hi ha les idees. Un lloc de pures intel·ligències on no hi ha passió ni calor sentimental. La passió i l’ardor sentimental, els serven per a les opinions pròpies. Vull dir que una opinió és vista exclusivament de fora i l’altra, exclusivament de dins. [...] Aquesta impossibilitat de posar-se en un altre lloc que no sigui en el propi es manifesta en la vida política internacional, en l’aplom, únic al món, amb què Anglaterra defensa els seus interessos. Sembla que hi hagi una harmonia preestablerta entre els interessos d’Anglaterra i la justícia immanent. Quan un ministre anglès declara que els anglesos no poden oblidar llurs drets al Sudan o a l’Índia o a Gibraltar, el to és d’una tan augusta austeritat moral, la posició anglesa sembla d’una naturalitat i una justícia tan evidents, la contrària, tan absurda i moralment tan baixa, que hom diria que el dret d’Anglaterra al Sudan o a l’Índia o a Gibraltar constitueix l’onzè manament de la Llei de Déu. [...] Hi ha qualitats angleses que els continentals no sabran mai entendre. I una d’aquestes qualitats és el sentit polític peculiar dels anglesos; aquesta política simple, i com diuen ells, straightforward, i ensems habilidíssima, que aparentment no preveu més enllà de deu anys i que sembla, en canvi, en arribar un esdeveniment, que tot hagi estat preparat de segles per a ell. Cal fer esment que entre l’home de Calais i l’home de Dover hi ha més diferència que entre un napolità i un hamburguès. Ja sé que hi ha continentals que fan esforços per britanitzar-se, com hi ha anglesos que fan esforços per semblar francesos o alemanys. Però a uns i a altres recordaré els mots de Chesterton: “No hi ha res que faci tanta angúnia com un anglès que vulgui semblar continental o un continental que vulgui semblar anglès”.