Una comèdia política
1. Nus. Semblava que Pedro Sánchez faria un De Gaulle: anar-se’n per tornar com a redemptor quan la situació es desbordés. Fins al darrer moment el president ha seguit un ritual que duia en aquesta direcció –encara que costava acabar-s’ho de creure–. I hi ajudava també l’expressió de desencant que emetia el seu rostre, un to decaigut que sonava a renúncia, amb l’acompanyament de referències reiterades a l’àmbit privat. El secretisme i la gestualitat previs a la solemnització de les seves meditacions d’aquests cinc dies d’exercicis espirituals familiars semblaven confirmar una sospita, i la trobada prèvia amb el rei semblava avalar-la. Fins que de cop va concretar: “He decidit continuar, amb més força si és possible, al capdavant de la presidència del govern d’Espanya”. Per què, doncs, aquest enrenou? ¿Tensar la corda per fer més miserables els comportaments de determinats sectors polítics i mediàtics que ataquen sense contemplacions l'adversari?
Resultat de tot plegat: una sensació d’alleujament sense gaires il·lusions en aquells sectors que veuen amb preocupació el rumb de la dreta cap a l’autoritarisme postdemocràtic. Una impressió reforçada pel discurs de la frustració de Feijóo, a pinyó fix, amb una sola idea repetida mil vegades: Sánchez és el passat. Sempre adornada amb la cadena d’insults de ritual, que, amb la mirada apagada i el rostre poc expressiu que caracteritzen el líder del PP, més aviat sonen a lletania del perdedor. En aquests cinc dies, per a molta gent s’ha visualitzat que no hi havia alternativa ni dins ni fora del PSOE. Un cop més s’imposen les inèrcies del mal menor.
Pedro Sánchez es va guanyar fama de tàctic hàbil en la seva conquesta del poder, i de seguida qualsevol pas seu es llegeix com un encadenament de càlculs en benefici de la seva posició. És cert que va sorprendre tothom quan la vella guàrdia del PSOE de Felipe González el va descavalcar pensant que se’l treien de sobre i ell, cotxe i manta, va recórrer les seus del partit i, contra tot pronòstic, va acabar tombant els que es consideraven propietaris del PSOE, com també després va acabar amb Rajoy, entre la perplexitat de propis i estranys. Coses que passen en moments de canvi, en què els instal·lats no han estat capaços d’entendre que el seu temps s'ha acabat. Ha tocat sostre Sánchez?
¿Algú creu realment que en aquest “me’n vaig però em quedo” hi ha una jugada calculada? Com en tantes coses de la vida, es vol esborrar massa el factor humà. La incidència d’una crisi personal (i familiar) em sembla evident en aquest cas. Les grans jugades tàctiques molt sovint són una conjunció de sentit polític i casualitats del moment. Veurem ara com es decanta tot plegat. I pel que s’ha vist de seguida, el PP no aporta ni una proposta nova. Bones notícies per al president.
2. Desenllaç. ¿Realment aquest numeret marcarà un salt endavant en la peripècia de Sánchez, o va cap a un carreró sense sortida? Hi haurà una reacció ciutadana? ¿Ni que sigui momentàniament, Pedro Sánchez podrà capitalitzar aquest moment? ¿O, al contrari, s’haurà vist com una coqueteria que més aviat suma descrèdit i transmet sensació d’esgotament? El PP, atrapat en el seu discurs circular, incapaç de veure més enllà de la retòrica de bons i dolents, li pot ser d'ajuda. La desqualificació rutinària de l'adversari, sense ànima ni idees, acaba cansant. I, en tot cas, ara l’avantatge per a Sánchez és que és més útil per a la majoria de partits, excepte Vox i el PP, que Feijóo. A Catalunya, especialment. La dreta haurà de seguir esperant.
Però no ens enganyem, el PP i Vox no són una raresa espanyola. Tenen un perfil semblant a la major part de les dretes europees en aquest ritme accelerat de deriva cap a l’autoritarisme postdemocràtic. I és aquí on té valor la resistència de Sánchez. Fins on aguantarà? En part dependrà del que facin les dretes perifèriques: i de moment el PNB segueix lligat al PSOE i Junts està pendent d’acabar de fer-se gran. Malgrat tot, Sánchez té marge. I la mentalitat de via estreta del PP i les seves dependències l'ajuden. Encara que una part poderosa de l’Estat li té ganes i, tanmateix, són imperatives reformes com la de la justícia, un poder arrossegat en part per la dreta a la confusió.
