Toni Soler: "El ‘Polònia’ contribueix a reforçar la diferència catalana"

BarcelonaAquest any el programa Polònia celebra els seus vint anys en antena a TV3, amb audiències envejables i una fórmula que s'ha demostrat a prova del pas del temps. Parlem amb Toni Soler sobre com veu l'evolució del programa i quin paper ha jugat en la seva vida.

Apareixes als títols de crèdit com a creador de la idea del Polònia, però vas deixar la primera línia fa temps. Quin és el teu rol actual en el programa?

— En faig un seguiment i estic en contacte habitual amb el director i els guionistes. Abans repassava els guions de manera més proactiva, ara sobretot ho faig per assegurar-me que hi hagi mesura i equilibri, és a dir, tot el que caracteritza el Polònia des de sempre. I després, sempre que puc, miro amb antelació el capítol a la sala d'editatge.

Què et va empènyer a fer el pas al costat?

— Una pulsió meva de marxar dels llocs. Soc una persona que no porta bé les rutines i pateixo una certa addicció a les novetats. Tinc l’aspiració de marxar dels llocs abans que a algú se li pugui acudir que ja faig nosa. M'ha passat a la ràdio, quan vam deixar Minoria absoluta en un punt molt àlgid, després al Polònia i també a l'Està passant. Deixar les coses arregladetes i que funcionin sense la meva presència és el que satisfà la meva vanitat. Ho prefereixo, més que no pas pensar que si jo no hi soc no funciona.

Porto algunes frases que segur que has sentit un munt de vegades en aquests vint anys de Polònia. M’agradaria saber què et generen. Per exemple, “El Polònia és una estructura d’estat a Catalunya”.

— És una exageració total. Però en aquest país nostre, que és mig país, aquestes exageracions són habituals. De la mateixa manera que Vázquez Montalbán va dir que el Barça era l'exèrcit no armat de Catalunya, doncs es diu que un programa de tele és una estructura d'estat... El que sí que és veritat és que, per bé o per mal, ha contribuït a reforçar la diferència de la societat catalana. Una diferència que tots sabem que existeix però que en termes polítics o legals costa de ser reconeguda. A la Constitució hi ha igualtat autonòmica i hi ha cafè per a tothom. En canvi, no hi pot haver Polònia per a tothom. No hi ha disset Polònies, i això crec que és rellevant i significatiu.

Et proposo un joc. La vida a la Terra s'ha extingit i arriben uns marcians. Per algun miracle estrany, la plataforma 3Cat segueix funcionant i es miren el Polònia sencer, que és la seva única font per saber com era Catalunya. A quines conclusions arribarien?

— Descobririen un país una mica entotsolat, amb una certa obsessió cap a ell mateix i també amb una obsessió envers la relació amb el seu veí gran, que són els dos factors que nodreixen el Polònia de contingut. Totes dues coses són font de conflicte i, per tant, font de rialles.

Una altra cosa que deus haver llegit sovint: el programa és molt car.

— Jo no el trobo gens car. Té els costos que té i un marge de benefici que està regulat per TV3. Si la meva fixació fossin els marges de benefici o els diners, estaria en un altre sector, ja t'ho dic ara.

Has conegut sis directors de TV3. M’imagino que no tothom s’estimava el Polònia de la mateixa manera. Has patit mai per la seva continuïtat?

— He tingut bona relació amb tots sis: amb alguns més pròxima a l'amistat i amb altres estrictament professional, però sempre basada en el respecte. I sempre ha estat una relació, diguem-ne, suavitzada o amorosida per unes audiències fora de dubte. Al final, això és el que una mica garanteix que la relació amb el teu director sigui bona!

No has ensumat mai, doncs, que algú es volgués carregar el Polònia?

— Hi ha molta gent que es vol carregar el Polònia, però no és la gent que està a la direcció de TV3.

Qui es vol carregar el Polònia?

— Ves a les xarxes i els trobaràs ràpid!

Però a banda del soroll a les xarxes, hi ha gent amb poder que es vol carregar el Polònia?

— A TV3, no. Perquè no som només un programa longeu o que els doni prestigi, estigui premiat i tota la pesca. És un programa que des de fa vint anys aconsegueix que els que fan la graella no s'hagin de preocupar de la nit dels dijous, perquè no fem 13 programes com El foraster, sinó que en fem més de 40.

Què és el millor i el pitjor que t'ha donat el Polònia?

— El millor ha estat l’estabilitat laboral i econòmica. M'ha donat alegries, moments de grans rialles, amics, popularitat i una llarguíssima llista de satisfaccions. I tot això començant ja pel fet que em va permetre el que em semblava impossible quan vam començar: unir les meves dues grans dèries, que eren la política i l’humor. Per tant, és el programa de la meva vida. Jo he fet altres coses, a la vida, però si algú s'enrecorda de mi algun dia serà pel Polònia.

I coses negatives?

— Doncs et diria que cap, perquè fins i tot quan me n'he atipat –perquè m'atipo de les coses– he trobat la manera de mantenir el cordó umbilical del meu programa i que segueixi existint i segueixi donant feina als que hi treballen. Amb audiències bones i sense que jo hagi d'estar esclavitzat com el paio aquell del Saturday night live, el Lorne Michaels, que es passa tot el dia allà, des de fa cinquanta anys. Un dels mèrits és que el Polònia el vam fer prou bé perquè no depengués d'una persona.

Has visualitzat mai com podria arribar la fi del programa?

— Recordo haver dit fa anys que el meu somni era que el Polònia em sobrevisqués. I ara penso: doncs potser sí! Perquè van passant els anys i la fórmula es manté. Com que l'actualitat és canviant, mentre el públic de TV3 estigui fort i bé, el Polònia podrà anar tirant, i no em sé imaginar el seu final. També és veritat que jo ja he tancat uns quants programes. O me'ls han tancat, perquè el negoci és el negoci. I també, com a Minoria Absoluta, hem d’estar preparats per a quan arribi un moment que ens diguin: “Fins aquí”.

Què prepareu per al vintè aniversari?

— L’aniversari és el 16 de febrer i uns dies abans es gravarà una gala al Teatre Victòria, que s’emetrà aquell dijous a la nostra franja. Molt de públic, molts convidats, moltes sorpreses... No volem que sigui un programa de televisió retransmès: busquem un format diferent i tenim un equip que hi està treballant des de fa moltes setmanes. Quan vam activar-ho abans de l’estiu la meva idea era no fer res, eh?

Per què?!

— Uf, perquè les celebracions, els aniversaris, el programa mil... Tot això acaba sent una autofel... A veure, com ho podem dir, una...

A la premsa no hi ha horari protegit: pots dir autofel·lació.

— Doncs això. O homenatge autoreferencial, va. Ja n’he fet alguns d’especials en alguns programes i sempre penso: “Sí, d’acord, has fet cinc anys. I què? És només un programa de tele”. Però m’han anat convencent que farem una cosa més divertida que un programa.

Fem l'entrevista al teu despatx, on hi ha aquesta fotografia del desè aniversari, amb polítics de tots els partits, inclosos Ciutadans i el PP. Costaria de repetir, aquesta imatge.

— Sí, i tant. Sobretot perquè, per exemple, Toni Comín i Carles Puigdemont no poden trepitjar Catalunya. I, pel que fa a la resta, ja no som en aquella fase tan crítica en què sobretot el PP i Ciutadans, i després Vox, van posar TV3 en el punt de mira. Ens assenyalaven com l'enemic a abatre cada setmana i aleshores realment tot era molt complicat. La situació ara ha tendit a calmar-se. No sé si una foto d'aquest nivell seria possible, però a la gala hi esperem gent de molts colors polítics.

En aquesta imatge, a la gatzoneta, hi ha un Toni Soler de 50 anys, somrient. En què és diferent del d’ara?

— Doncs mira, si estigués en aquesta posició a l'aixecar-me faria: “Aaaah!” Sí, sí. Han passat deu anys i no sé què dir-te, no sé què dir. Em sento molt bé i ple d'agraïment. L'edat és una merda, però l'edat, en el meu cas, m’ha fet tornar molt agraït: les coses que han anat bé les poses molt per davant de les que han anat malament. Estic bé i assaborint les petites brases que em queden de popularitat. De tant en tant una persona –en general d'edat ja avançada– em diu que em troba a faltar a la tele i ho agraeixo molt, però també agraeixo molt no tenir la pressió d'haver d'estar en directe en un plató de televisió.

Parlàvem abans d’aquesta relativa calma política, comparada amb els temps del Procés. Però potser som a les portes d’un govern a Espanya del PP i Vox. Com podria impactar aquest escenari en el Polònia? És més agraït fer humor contra això?

— Aquí he de separar el meu jo ciutadà del meu jo com a productor del Polònia. Una cosa és el que jo pensi com a votant i l'altra és que el Polònia agraeix les novetats, agraeix el conflicte i agraeix les posicions extremes. El programa viu d'explicar les dues grans dèries dels catalans: què som i com ens relacionem amb Espanya. Això és el que explota el Polònia i és el que intentem que faci riure, perquè realment ens fa riure. I després hi ha el conflicte en general, que és potencialment humorístic. Si les coses van pel pedregar en política, pot ser bo per a un programa d'humor, encara que per al país o per a la societat no ho sigui. També és veritat que cada conflicte porta la seva ressaca. I això ho hem viscut aquí amb la crisi del 2008, amb el procés sobiranista, amb la pandèmia... Hi ha hagut molts moments en què la gent ha dit: “Ara no vull riure” o “Ara no vull que feu riure”.

Una altra frase que segur que has sentit mil cops: “Si us ho donen tot fet, aquests polítics d’ara”.

— Sí, és un tòpic molt injust amb els guionistes. Jo els valoro molt i no n'hi ha gaires, de guionistes d’humor, i especialment dones. Tot el sector audiovisual s’ha feminitzat, excepte el guió d’humor. Al Polònia hi ha paritat o majoria femenina a tots els equips, però en canvi ens costa molt trobar guionistes d’humor que siguin dones. En tot cas, la teva obligació és explicar les coses a la gent d'una altra manera. Amb Trump ens passa: com fem un esquetx que sigui més boig que la realitat que genera? Però precisament cal trobar la manera d’anar més enllà.

“Jo m’informo pel Polònia”.

— Ui, això quan m'ho han dit no m'ho he cregut. Sempre he pensat que era un gest amable, un afalac. Perquè és perfecte que hi hagi el Telenotícies del Cruanyes explicant la veritat cada vespre i, després, mitja horeta setmanal en què nosaltres satiritzem i capgirem la veritat informativa. Sense el pas previ del Cruanyes, nosaltres no tindríem sentit.

L’humor permet dir coses que no es podrien pronunciar seriosament, però també pot ser una cortina de fum, una anestèsia. El pateixes, aquest dilema?

— Totalment. Jo ara mateix visc una relació d’amor-odi amb l’humor. He intentat escriure-ho, però em surt una cosa més llarga que un article però massa curta per a un llibre. Cada cop més trobo que l’humor, com totes les drogues, s'ha de saber mesurar. I sí: a vegades l'humor s'utilitza per camuflar la realitat, per evitar situacions incòmodes.

L’humor com a protecció.

— No passa res per no estar content. No cal estar tota l'estona fent acudits i brometes per destensar les situacions. A vegades les situacions han de ser tenses. La gràcia de l'humor és que sigui antidogmàtic. Si el mateix humor o humorista es converteix en defensor d'una religió basada en riure tota la vida... Jo no soc d'aquests. Deu ser l’edat, que n’he fet 60.

Però rius molt, tu.

— Soc molt de quedar amb amics i riure, això sí. Però a la tele o al cinema cada cop ric menys.

Qui et fa riure, encara?

— El Polònia, e-vi-dent-ment, l’Està passant...! [riu] Algun monologuista nord-americà, o el Ricky Gervais... Però si parlem de pel·lícules de comèdia, sitcoms o programes d'humor clàssics... És com si ja els hagués pillat el joc. Són les gangues de l’ofici, també. Suposo que un carnisser, quan veu l’enèsim filet mignon, l'impressiona menys que a mi. Però no sé si és una fase o és l'edat.

Doncs deu ser l'edat. Durant la pandèmia, en conversa amb l’Empar Moliner, ja donaves símptomes d’aquest canvi de perspectiva amb l’humor. Li deies: “Potser d'aquí cinc anys tornem a parlar i diré que l'humor és l'únic que ens salva”. Ha passat el lustre i et veig encara embarrancat.

— Sí, segueixo escèptic. Però també t'he de dir una cosa: no hi ha res com riure. I, a més, el riure té el valor de la universalitat. Supera tots els límits, fronteres i divisions. Perquè l’humor, en el fons, no deixa de ser l'antidogmatisme. Per això em preocupen els dogmàtics de l'humor: aquells humoristes que parlen de l’humor com si fos una religió. I no, no s'ha de creure que res sigui sagrat.

Trobes que, sobretot a les xarxes, l’humor s’està desplaçant cap a la dreta i la ultradreta? Solia associar-se amb l’esquerra, però no tinc clar que això segueixi sent així.

— No crec en les etiquetes. O que l'humor sigui una cosa progressista, o no. Hi ha humoristes de dretes que també m'agraden. Sí que és veritat que el Polònia ha tingut més problemes amb el PP, amb Vox, amb Ciutadans o amb Carles Puigdemont en el seu moment, quan va escriure les memòries. Van ser més crítics que no altres partits a Catalunya.

Amb Puigdemont has intentat parlar-ne i explicar-te?

— No, però tinc molt bona relació amb dirigents de Junts. De fet, intento tenir una relació més o menys fluïda amb dirigents de tots els partits, perquè és important que sàpiguen que la gent del Polònia som receptius, som gent disposada a parlar del que fem. És un contingut destinat a la televisió pública que parodia personatges reals i, per tant, tenen tot el dret a opinar si alguna cosa la troben desproporcionada, injusta o cruel. Ells són els parodiats, els satiritzats, però tenen dret a dir-hi la seva.

Més enllà d’aquesta part de, diguem-ne, teràpia, has vist algun gag emès i has pensat "Potser aquest no l’hauríem d’haver tirat"?

— Sí, i tant. A vegades no és tant un esquetx concret com una reiteració equivocada. Una cosa ens ha fet gràcia i l’hem repetit tres o quatre setmanes seguides i potser aleshores ens estem acarnissant. O una frase fora de to, que te n’adones que ja no calia ser tan cruel, aquí. Són aquesta mena de coses, més que un esquetx en concret. Però vaja, cada programa té una dotzena de peces, són 40 programes l'any i són 20 anys. Multiplica. Només faltaria que no ens haguéssim equivocat. Però sempre hem estat receptius als comentaris que ens han fet tant TV3 com els implicats. I això per a mi no és una forma de censura. Nosaltres creiem en parlar dels nostres continguts amb els afectats.

I diries que el Polònia recús el país o el polaritza? O és una cosa que no et planteges perquè no te’n sents responsable?

— Exacte, jo no em sento responsable d'això. Però m'agradaria pensar que recús: és un dels programes amb un perfil d'audiència més plural, més variat. És veritat que, ara mateix, la llengua a Catalunya, amb el panorama que tenim, és un factor d'identificació molt fort i, per tant, un programa en català té el biaix que té. Però jo voldria creure que és un programa no excloent. Si polaritzés no hauria durat vint anys. I això no vol dir que no tingui enemics o adversaris o detractors: és un programa la missió del qual és trepitjar ulls de poll, així que és normal que en tingui. Més que polaritzar, ha estat un programa que ha ajudat a desdramatitzar les polaritzacions diverses que hi ha Catalunya.

Al principi em deies que havies unit les dues passions. De com et sents ara amb l’humor ja n’hem parlat. I amb la política?

— M’interessa igual que sempre, però... Com ho podria dir? Abans m'interessava com el Barça, és a dir, amb passió pel joc però també amb molta passió per veure quin serà el resultat. I ara m'interessa com un partit de la NBA. Amb passió pel joc, però m’és igual qui guanyi. No, no! No m’és igual, esclar. [riu] Però no em sento tan implicat amb el resultat final, perquè amb els anys i els canvis de govern i l'evolució de tot plegat, l'escepticisme ha estat inevitable... i gairebé saludable. No pots viure com un adolescent tota la vida, saps? El Procés ens va suposar un desgast molt bèstia. Jo no vaig defugir la meva implicació en aquest tema i, per tant, també vaig estar entre les víctimes de la decepció posterior. Això és inevitable i deixa una marca, però forma part de l'aprenentatge de la vida.

De fet, fins i tot vas considerar entrar en la política d'una manera oberta. Ara no et veig fent-ho.

— Seguint el símil futbolístic: qui no voldria experimentar marcar un gol al Camp Nou? És un món que l'has seguit durant tants anys i amb tanta curiositat que és normal voler saber com és per dins. Però a la mínima que fas una reflexió freda, i penses en el cost que suposaria i si realment podries aportar alguna cosa o no... Crec que soc més útil fent el que faig que no pas ficant-me en una vida política que demana una altra mena de virtuts que, francament, no tinc.

Després de tants anys, coneixes bé la Corpo. Fes-me un diagnòstic ràpid de la seva situació.

— Mira, la Corpo sí que realment és una estructura d'estat, i no en sentit figurat. És molt important per a la llengua, per a la cohesió i perquè Catalunya projecti un relat propi. Crec que en l'últim any, any i mig, potser hem perdut una mica el focus del que era important, que són els continguts, i s'ha encetat una línia de debat, per a mi bastant absurda, respecte al nom i si el triangle és més maco o més lleig, si les coses diuen 3CatInfo... Aquestes coses de nomenclatura trobo que són, de base, molt poc interessants. El debat veritable és sobre els continguts. Ara, la conversió de TV3 en una plataforma era un procés que s’havia de fer. Després, si hi ha disfuncions es poden corregir, però en general l’aposta és lògica i fins i tot òbvia. Jo només espero que, amb tot el talent que continua sortint a Catalunya, TV3 serveixi per explotar-lo, projectar-lo i consolidar-lo.